Desadaptació- Adaptació- Desadaptació- Adaptació

O el que és el mateix Piura- Piura- Mallorca- Mallorca.

Fou fàcil prendre la decisió de partir a 9802 km fora de casa, però en cap moment fou fàcil l’adaptació a una nova ciutat plena de pols, cotxes, mototaxis, cans vagabunds, policies i seguretat privada a les portes de les cases, homes que et xulen si vas pal carrer, d’altres que et criden des de l’altre acera dient “gringa” o que et puguin els preus dels aliments al mercat per ser blanca.

 

Caterina – Piura

 Vuit setmanes per arribar a estimar allò que mai pensava estimar.

 

El primer dia a Piura.

Dia 31 de juliol a les 7h del matí arribam a Piura després de 16 hores amb autocar fent el recorregut Lima- Piura. Un cop arribam allà anem al que seria casa nostra durant aquells 2 mesos.

Al mateix matí, l’associació que ens acollia, CANAT, feia una excursió al “Bajo Piura” per visitar la zona més afectada per les pluges, adéu Jet-Lag. Aquell dia fou intens, xerrar amb les persones d’allà impressionava, veure com no tenien res i el poc que tenien ho van perdre rera el desbordament del riu. Sí, l’ajuda humanitària arribà, però no per a tots igual i tard. “-Ah! Que bueno, teneis botas de agua! + Sí, llegaron cuando ya no habia barro”.

La resta de setmana fou d’inducció, vam visitar tots els programes de CANAT, que són 3 i en diferents llocs físicament, Manitos Creciendo, Manitos Trabajando i Manitos Jugando. Aquesta primera setmana també fou per adaptar-se a la ciutat, la gent d’allà i al canvi de moneda (1 e = 3,88soles, més o menys, ja que canviava en funció a la bossa/economia), na Neus i jo vam  optar per fer vida com els d’allà i no fer conversions, per nosaltres 1sol seria com 1e.

Recordo com aquella primera setmana no fou fàcil caminar per allà sense enfadar-me, climatològicament allà és l’hivern però per nosaltres el clima és calorós i anavem amb colçons curts, cosa que ens aregàvem a les mirades, comentaris i els “fiu-fiu”  dels homes d’allà, hi ha molt de maxisme, al final t’acostumes i passes (no pots optar per algun tipus de conductes, ja que no saps a que t’exposes).

Dissabte 5 i diumenge 6 vam estar a “La Tortuga” a 3 hores de Piura (les distàncies són llargues). Vam veure el mar, menjar ceviche preparat pels nins d’allà i vam dormir baix les estrelles a la platja vermella amb la resta de voluntaris de CANAT.

IMG_20170805_125710.jpg

Voluntaris- La Tortuga- Playa Los Lobitos 

El dia a dia.

Entre setmana l’activitat diària és a l’associació, els caps de setmana són per nosaltres, que vam aprofitar per visitar tot allò que vam tenir temps (mai és suficient). Els dilluns es fa programació de la setmana, no hi ha atenció amb els nins i adolescents.

El dilluns 7 em van comunicar que per la meva formació (sóc estudiant d’infermeria de 4rt curs ara) em mouria pels programes de Manitos Trabajando i Manitos Jugando, més les activitats extres que es durien a terme, com fer un informe sobre la situació del menjador de CANAT, conjuntament amb en Juan, estudiant de medicina de Valladolid, o la participació amb la realització d’unes enquestes per una investigació de la UIB a Monica Zapata. Per tant, això vaig estar fent la segona setmana.

21014176_1926732084281567_631693577533150254_o.jpg

La tercera setmana es va realitzar un taller a les famílies (pares i mares) dels nins, aquí vam tornar a participar fent una petita aportació sobre la cloració de l’aigua, la importància del rentat de mans i l’alimentació saludable. El taller va anar molt bé, però no és fàcil exposar l’importància del consum de la verdura i la fruita si a casa no tenen una gelera per mantenir l’aliment en bones condicions, o si un kg de mandarines són més cares que 4 paquets de galletes o chifes (patatilla de plàtan).

 

La quarta, cinquena i sexta setmana activitat normal, donava una mà a Manitos Trabajando i al Manitos Jugando. Es va repetint el taller per a les famílies a un altre punt i vam preparar conjuntament amb altres voluntaris el material per un altre taller.

IMG-20170810-WA0019.jpgIMG_20170814_163421.jpg

 

La setena setmana, vam fer el taller d’higiene, on tractàvem el tema d’higiene corporal, higiene bucodental, rentat de mans i la pediculosi, que anava dirigit als nins de trabajando i jugando. Aquest taller el vam impartir amb n’Àlex i n’Alicia (dos voluntaris infermers espanyols), en Juan i jo. Per fer-lo atractiu i dinàmic vam preparar molt de material on la imaginació fou el punt fort per evitar avorriment i capta l’atenció dels nins.

DSCN7924.JPG

La darrera setmana la vam passar visitant Cusco amb uns altres voluntaris de Mallorca! El món és més petit del que pensam.

IMG_20170919_111155.jpg

IMG-20170918-WA0017.jpg

CANAT

L’activitat de Manitos Trabajando s’iniciava a les 12-12:30h quan arribaven els nins de l’escola, es dutxaven, dinaven i començava l’activitat formativa basada en valors, per acabar realitzaven les tasques de l’escola. I quina era la meva funció com a voluntari? Donar una mà, a les dutxes, conversant al menjador que s’havien d’acabar tot el menjar, la importància de les verdures, proposant activitats als formadors… El centre físicament estava vora el mercat a Piura i els nins tenien entre 6 i 16 anys.

L’activitat de Manitos Jugando, com el propi nom diu, era anar allà a jugar, jocs on es treballava els valors del programa.  Es duia a trema a dos assentaments humans, a Ricardo Palma i a Monica Zapata, amb nins d’edats de 0 a 14 anys.

Els nins i nines de CANAT necessiten amor, amor i més amor. Que estiguis allà per escoltar-los, donar una mà i donar-lis amor, no tenen una vida fàcil i les abraçades són més fortes que un mal dia.

Pel que fa als formadors escolten i accepten les proposter que suggereixes i t’ajuden amb el que necessitis. Ells són els pilars de l’associació.

Durant l’estada vaig coincidir amb un gran volum de voluntaris, voluntaris que van i venen, comences el teu camí amb uns, durant l’estada en coneixes uns altres i acabes la teva estància amb un altres, les festes de benvinguda  i les despedides són constants.

DSCN3016.JPGIMG_20170824_175825.jpg

Fora de CANAT

No tot és treballar. Les tardes o vespres estan per compartir l’experiència amb els altres voluntaris d’arreu d’europa, anar a fer gelats, algun partidet de futbol, perdre’s pel mercat  o el que et vengui en gana. Els caps de setmana nosaltres els vam aprofitar per visitar i conèixer Perú.

Quan ja dúiem un mes allà vam fer un grup d’amics peruanos, quina llàstima no haver-mos conegut abans. Aquí fou quan vam aprendre molt de la cultura d’allà.

IMG-20170915-WA0039.jpg

 

La tornada a Mallorca

El dia a dia al Perú em va enganxar, em va servir per conèixer-me a mi mateixa, conèixer a molta gent i les seves vides, paisatges desconeguts, olors, menjars, la cultura…

Dos mesos pareixia molt de temps però un cop ets allà i formes part de la societat peruana, quan ja t’has adaptat i ets una més, el temps vola i ja has de tornar a Mallorca i costa, costa molt o almenys a mi. Deixes allà part del que ets tu per tornar a la “realitat” de casa teva, del que la gent espera de tu i de la rutina del dia a dia.

 

Notes

Nota 1- El millor de tot és deixar la mirada europea, un cop ho aconsegueixes gaudeixes més del que estàs vivint.

Nota 2- Si pots anar 3 mesos no hi vagis 2, els temps es fa curt.

Nota 3- El temps vola, fes tot allò que et vengui en gana. Si tens l’oportunitat fes-ho, no esperis, a mi m’han quedat coses pendents perquè tanmateix tenia 2 mesos per fer-ho.

 

Si algú vol saber alguna cosa més detallada de l’experiència o del programa que m’escrigui a rp.caterina3@gmail.com i intentaré contestar.

Anuncis

Una setmana d’inflexió

Estic a una setmana i mitja d’acabar el meu voluntariat a Piura (Perú) i ara és quan estic adquirint les eines reals per respondre a la pregunta que em fa tothom: “Com va tot per Perú?”. Fins a dia d’avui la resposta que més he donat ha estat: “Diferent”. Però fins ara he estat incapaç de fer la valoració més profunda que tothom espera perquè encara no havia digerit tot el que havia vist.

Primer de tot, vull dir que m’ha sorprès molt adonar-me que m’ha costat molt adaptar-me al lloc. Venia conscienciada que trobaria pobresa i dificultats però el que no havia previst és que toparia amb un caos tan gran que em deixaria anul·lada dues setmanes bones.  El descontrol, soroll i desordre de Piura han fet que el meu procés d’adaptació hagi estat més llarg del previst. Durant la primera setmana, tot em superava i, fins i tot, m’era impossible orientar-me pel carrer! No entenia com em podia estar passant allò a mi, una persona que em consider bastant rodada, acostumada a viatjar i a adaptar-me a noves coses. La segona setmana ja vaig aconseguir orientar-me i vaig deixar de tenir taquicàrdies cada vegada que sortia al carrer.

No va ser fins la tercera setmana que vaig començar a apreciar la realitat del lloc i ara, la quarta setmana, és quan, davant la pregunta “Com va tot per Perú?”, puc començar a intuir una resposta que va més enllà. Avui viatjant en cotxe mirava per la finestra els mateixos carrers que veig des del primer dia i els he trobat entranyables. Un negoci de queviures a cada cantonada, un grup de persones ajudant a arreglar una mototaxi en germanor, nins jugant sense, literalment, res… Llavors m’he adonat que no ha estat fins que  m’he acostumat a caminar entre niguls de polseguera, manades de cans de carrer i escombraries que he pogut arribar a mirar les coses com es en realitat són: senzilles, bàsiques, humanes.

Em queda una setmana i mitja per partir de Piura i em sent desconcertada. Tenc ganes de retrobar-me amb la meva gent perquè després de quatre setmanes ja els enyor. Però fa uns dies que començ a tenir ganes de descobrir aquest lloc des de la nova perspectiva que s’obre just ara. Tenc ganes de donar-li una altra oportunitat a Piura perquè el procés d’adaptació inicial no li fa justícia.

Així que els meus consells per a futures persones que viatgin a aquesta destinació serien dos bàsicament. En primer lloc, que hi vagin el màxim de temps possible per poder arribar al punt de gaudir de la ciutat així com es mereix, que és el punt on estic jo ara. En segon lloc, i molt important, que valorin bé si volen anar a una ciutat o a una zona rural perquè són dos mons totalment diferents i si un va amb unes expectatives de trobar-se quelcom diferent al que trobarà pot sentir-se malament. En tercer lloc, que mengin de tot!! Aquí la gastronomia és boníssima i el ceviche, espectacular! Finalment, jo els recomanaria que mirin amb els ulls ben oberts tot els que envolta. De tot se’n pot aprendre; fins i tot del que sembla que no en pot sortir res.

 

El dia D

Fou un dia fent un treball amb les companyeres de la carrera, sí, havien sortit les llistes de l’OCDS, Caterina Roig Pons reserva “Programa del nin treballador”. Toma notícia, suplent i de la meva segona opció. 

Els nervis controlats durant tota la darrera setmana, però a l’hora de fer cridades bans d’agafar el primer avió ha estat tot una tormenta d’emocions, sí, ja surt cap a Lima, somni fet realitat.

Ara, na Neus i jo estem fent temps a l’aeroport de Madrid destí Lima.

Per ara endavant ens queden més hores d’avió, bus i moltes preguntes que es resoldran un cop arribem a Piura, Canat ens espera!

Botes Neus i CateCaterina Roig Pons

 

Cuenta atrás.

Dentro de tres días mi compañera Caterina y yo emprenderemos la que va a ser, sin duda, la experiencia de nuestras vidas. A esta historia se unirá Rosa más adelante, otra compañera de esta aventura. Ahora mismo me encuentro algo incrédula, no soy todavía consciente de que ya mismo me voy lejos de casa, a explorar una nueva ciudad y a conocer a las personas que serán, seguramente, mi familia durante dos meses. Tengo que decir que da un poco de miedo, pero la ayuda que nos ha aportado la OCDS, así como el contacto que hemos podido mantener con Alcudia Solidaria, ha hecho que los preparativos sean mucho más fáciles y que los nervios estén más destinados a la incertidumbre y la ilusión que no a dificultades para tenerlo todo listo.

Mis sensaciones son muchas y van cambiando de manera constante, tengo muchísimas ganas de comenzar con esta experiencia para volver siendo una persona totalmente renovada y para dar lo mejor de mí, aunque estoy segura de que aprenderé yo mucho más de las personas que me cruce en este camino que ellas de mí.

Lo único que queda por preparar antes de irme el sábado es la maleta y, por supuesto, la familia, ellos son los que más tiempo y dedicación necesitan ahora que me voy a ir tanto tiempo fuera de casa. Por lo demás… 3, 2, 1… En breve, os escribo desde PERÚ!

 

NeusDiéguez.

La milionèsima part del que s’hi amaga

canat-1 (1)

Com deuen ser? Com deuen viure? Què deuen pensar cada vegada que veuen una persona voluntària? Es deuen sentir bé? Deuen tenir ganes de compartir coses amb nosaltres? Aquests són només alguns dels dubtes que em venen al cap cada vegada que pens en el meu viatge a Piura (Perú). Mai he fet una estada de cooperació. Sabré aportar-los alguna cosa? Sospit que jo tornaré a Mallorca amb més aprenentatges dels que ells s’enduguin de mi.

Sigui com sigui, està tot en marxa. La veritat és que no em puc fer una idea de com serà allò. Per mi, Amèrica Llatina és una terra desconeguda de la qual en puc sentir el bateg. M’explic: no hi he estat mai però sempre he sentit la seva cridada. Som conscient que parlar del concepte «Amèrica Llatina» com a quelcom únic i homogeni és del tot ingenu. No existeix una Amèrica Llatina, n’existeixen milers. Sé que existeixen moltes versions d’aquest continent; realitats que varien de país a país, de regió a regió i gairebé de portal a portal. Però no sé quines són i ho vull descobrir, conscient que el que en descobriré serà just una milionèsima part del que s’hi amaga.

I, a sobre, és una milionèsima part que fa uns mesos ha vist truncat el seu camí per mor d’unes terribles inundacions. Inundacions que, com sempre, han afectat els més desfavorits. Quan pens en el meu viatge a Perú pens que l’aigua embassada i el fang provocat per les inundacions ja se n’hauran anat però el que, de ben segur, encara hi romandrà serà la marca de la destrucció impregnada al dia a dia i a les vides de les persones que coneixeré a Piura.

Quan em van encomanar que em presentàs en aquest blog vaig pensar que, a banda de les dades biogràfiques bàsiques, hi volia compartir també el que em passava pel cap quan pensava en aquesta experiència. Perquè pens que potser són inquietuds compartides amb altres persones.

En tot cas, us faré cinc cèntims de mi. Som na Rosa, tenc 27 anys i faig feina a la UIB, al Servei de Comunicació. Sempre m’ha encantat conèixer coses. I quan dic «coses» vull dir que m’agrada conèixer de tot i molt: persones, llocs, costums, gastronomia, realitats socials, etc. Per aquest motiu vaig decidir inscriure’m a les estades solidàries de l’OCDS, en concret al projecte CANAT, ubicat a Piura (Perú). Per aquest motiu i perquè m’agrada la feina amb les persones, el contacte diari amb la gent, l’intercanvi de coneixement i d’experiències que ens ajudin mútuament a créixer.

Des de petita he estat membre de l’Escoltisme, primer com a «nina» i després com a cap amb altres generacions de nins al meu càrrec. Amb els escoltes hem format part d’accions puntuals de cooperació i a més he participat ocasionalment a projectes de comerç just de s’Altra Senalla. La veritat és que m’hauria agradat participar a més experiències com aquesta però així com està muntat el món, on tot són presses, individualismes i banalitats, és molt fàcil oblidar-se d’aixecar el cap i mirar més enllà. En el meu cas, fa un temps que he aixecat el cap i m’he adonat que m’han passat deu anys per damunt i que he anat ajornant el moment de mirar més enllà. Fins ara havia estat massa ocupada (sense excusa vàlida) estudiant, cercant feina, cercant casa o cercant evasió… Ups! Vet aquí una altra motivació per la qual m’he decidit a participar a les Estades Solidària que no havia esmentat!

Per tot això, afront la meva estada a Piura amb molta curiositat del que hi trobaré i del que me n’enduré quan retorni a Mallorca. Però, sobretot, l’afront amb molta d’il·lusió.

Rosa Illa

Pràctiques al JAE

Ara ja farà gairebé dues setmanes que vaig tornar del Perú i la veritat, ha estat una experiència inoblidable! Vam partir de Mallorca el 24 de juny, tant la meva companya com jo estàvem molt nervioses per saber com serien aquells mesos a fora de casa. I sobretot com seria l’escola on faríem pràctiques durant tres mesos, el José Antonio Encinas que es troba a Magdalena del Mar, Lima.

p1180529

És molt difícil resumir aquests mesos en uns paràgrafs però crec que algunes de les coses que més em van agradar van ser:

Poder participar en el Projecte d’Intercanvi intercultural que realitzen els alumnes de 6è de primària amb una comunitat indígena asháninka d’Impitato Cascada, a la regió de Junín (selva central). Ja que vaig poder observar com viuen durant uns dies i és molt enriquidor veure com es relacionen els infants, perquè provenen d’àmbits molt diferents (hi ha moltes diferències entre els de Lima i els d’Impitato). M’hagués agradat veure l’altra part de l’intercanvi que es farà a Lima, però és pel novembre!

Veure com hi ha escoles que afavoreixen el pensament crític dels infants i on tots poden aportar alguna cosa. Celebren el dia del Mestre/a i ho organitzen tot els infants amb ajuda de la directora (els grans ajuden als petits) per sorprendre i donar les gràcies als mestres de l’escola; pel Dia del Perú (ho celebren un dia abans de les vacances de Fiestas Patrias) fan activitats perquè vagin les famílies, enguany era sobre vigilància ciutadana i investigaven diversos temes com el dret a l’aigua (vam anar al Cerro Agustino), el dret a l’alimentació (vam tastar aliments que donen als infants desnodrits mitjançant diversos programes), els congressistes que havien estat elegits o reelegits i que són investigats per possibles casos de corrupció, les llengües minoritàries del país, etc.; la classe on feia pràctiques va realitzar contes de terror que van presentar un dissabte i vam decorar tota l’escola; fan “lenguanjes artísticos”, és a dir, plàstica, música (amb el cajón peruano), artesania, teatre i dansa (es basa amb la dansa contemporània i de forma inclusiva); cada grup o classe realitza una investigació que depenent del curs pot ser més llarga o més curta o individual, en parelles o grupal. En el cas d’una de les meves classes (5è de primària) era grupal i la feien sobre els productes bamba o productes falsificats i l’altra classe (2n de secundària) feia investigacions individuals. Hi ha molts més projectes i activitats però aquestes són algunes de les que més em van agradar.

p1150052p1140665img_20160711_141542

També em va agradar molt conèixer el país ja que vam poder viatjar a Arequipa, Puno, el Llac Titicaca, Copacabana i l’Illa del Sol, La Paz, Ica, Huacachina, Cusco, etc. I durant aquests mesos hem pogut conèixer molta gent, alguns només eren de pas i només hi xerràvem una estona però d’altres ens van acompanyar durant el viatge i seguim en contacte amb ells.

En general l’experiència ha estat molt enriquidora (és vera que hi ha hagut alguns moments més difícils, però com a totes les experiències) perquè m’ha permès conèixer bones pràctiques educatives, cultures molt diferents a un mateix país, tastar la cuina peruana (molt recomanable!), viatjar, créixer com a persona, conèixer a molta gent…i sé que en un futur tornaré perquè encara vull conèixer més el país i retrobar-me amb la gent que va fer que aquests mesos fossin millors!

Així que animo als estudiants d’educació a sortir de la seva zona de confort i anar a una escola que et farà replantejar-te moltes coses i a un país que et marcarà i et sorprendrà (i que com jo voldràs tornar).

Gràcies a l’OCDS per l’oportunitat!

 

Aina González

Aprendo Contigo

Des de INeDITHOS, un programa nascut a la UIB que treballa per la “Intervenció i Invesrigació per a la Inclusió Educativa i Tecnològica en contextos Hospitaalaris”, ens havien parlat molt i molt bé d’Aprendo Contigo. Es tracta d’una associació que lluita dia a dia per a que els infants hospitalitzats del Perú o amb necessitats mèdiques puguin rebre una educació de qualitat durant la seva estada a l’hsospital; és el que es coneix com Pedagogia Hospitalària.

Aquesta nova experiència, haver conegut a tota la gent del programa Aprendo Contigo, als infants i a Perú en general, m’ajuden a valorar el que sóc i el que tenc. Sóc molt afortunada d’haver pogut participar en el programa i d’ajudar, en la mesura del possible, a compensar dèficits educatius i afectius d’aquests nins. Es tracta d’una oportunitat inmesurable la de poder minvar desigualtats socials i, sobretot, es tracta d’una oportunitat inmesurable poder apropar-te a altres realitats desconegudes per les altres persones.

14202675_10154413023611768_7332264229401239823_n

En tot el Perú únicament hi ha un hospital pediàtric, l’hospital El niño. És per aquest motiu que famílies de totes les províncies del país han de viatjar fins a la capital, famílies que no tenen recursos i altres fills als que cuidar. Aquesta història es repeteix en molts dels infants que estan hospitalitzats, la majoria sense ningú que els acompanyi ja que els familiars han de tornar a la llar per cuidar dels altres fills i seguir treballant. Nins entrant a la puvertat que no han anat mai a l’escola i no saben lletgir ni escriure, d’altres que et demanen ajut econòmic i d’altres que no han usat mai una Tablet. Cada un d’ells és una història, un món. I també una generositat infinita quan et regalen la seva rialla malgrat les seves circumstàncies, quan arribes a la sala i t’estan esperant ansiosos per a començar l’activitat, per socialitzar, per aprendre coses noves de l’escola i de tu, del teu país i de la teva cultura,  per ensenyar-te ells la seva… El que aprenen de tu és molt, però tot el que t’ensenyen ells és molt més. M’he emportat a casa molt més del que jo he pogut oferir, que ha estat molt.

14222233_10154425789306768_7922481570460083642_n

Es tracta d’un programa molt ben organitzat, amb unes directrius molt clares. La base del seu funcionament es centra en la comunicació entre voluntaris, coordinadors i infants. Es tracta de persones que realment els apassiona el que estan fent, i ho fan el millor que saben. Ens van acollir amb els braços oberts i vam partir amb una llàgrima als ulls. Ha estat un plaer enorme tenir l’oportunitat de treballar-hi i aprendre d’ells. Només puc que Moltes gràcies per tot i espero que ens poguem tornar a veure prest. Adéu siau!

14039925_10154369996641768_5030512490388979653_n

Laia Riera.

Aprendo Contigo – Perú 2016

¡Hola a todos!

Estamos ya de vuelta de nuestra estancia solidaria en Aprendo Contigo, Perú. Ahora, en nuestras casas siento que el tiempo se ha pasado volando y que lo vivido ha sido un sueño.

Hemos tenido la suerte de crear un grupo bonito entre nosotros, ya desde el primer día entre cervezas y bares hicimos piña; y eso, estando tan lejos de los tuyos se hace maravilloso. Creo que es una de las cosas que más ha pesado a la hora de disfrutar plenamente de la experiencia. Gracias compañeros de viaje, gracias amigos, peruanos de adopción.

Al llegar a Lima y pasar por la oficina de Aprendo Contigo nos invadió una sensación de plenitud. La forma de hablar del proyecto de las gerentes, con ese cariño y esa ilusión; nos encendió por dentro. Estar ya allí y entender que podíamos hacer algo auténtico por los demás era único.

Nuestro primer día, el primer contacto, nos reveló el secreto de la fundación. Su misterio no era más que las ganas, la pasión y la dedicación que destinaban a los niños, a las manualidades, a cada actividad. A cada niño le adecuaban la tarea al nivel escolar que tenían, a la situación emocional que vivían. Esa personalización hacía que la atención que ofrecíamos fuese especial, delicada. Además, al acabar el turno, se reevaluaba la situación del niño, como había estado, que había manifestado, todo…De esta manera se podía hacer un seguimiento holístico, que te hacía entender el porqué eramos tan importantes para esos niños.

Algo así como una dinámica de grupo, se hacía antes de subir a las salsa una obertura donde te daban las tareas de los niños que ibas a llevar, indicaciones psicológicas de cada uno de ellos y consejos o herramientas que te podrían servir a ti para entablar una buena relación. Al acabar, en forma de cierre, se explicaba como he dicho, la situación del niño, pero también era el momento de la descarga emocional propia; donde poder hablar de lo vivido por ti mismo.

A nivel personal descubres otra forma de ver la vida. Otros problemas, otra prioridades. Conoces las realidades de los que no tuvieron suerte, o se la quitaron, de la cara b de la soledad, de las miserias de esta sociedad de contraste; donde unos tienen muchísimo y otros no tienen ni plata para abrigar a sus hijos.

Invitaros a vivir algo así creo que es una obligación ética. La distancia con los tuyos, ver la muerte tan pragmática y acercarte a las injusticias te hace valorar mucho lo que tenemos; y sobretodo querer cambiar aunque sea un detalle de este mundo herido.

Estar en Perú creo que también ha sido una suerte y una oportunidad. Hemos viajado casi cada fin de semana, y al final de nuestra estadía nos fuimos 15 días a ver lo que nos quedaba de este país tan maravilloso. Hemos estado en Mancora, Huaraz, Iquitos, Huacachina, Cuzco, Titi Kaka, Arequipa… muchos rincones mágicos de Perú. Lo dicho, si podéis y las vida os brinda una oportunidad como esta os enamoraréis de Perú.

Gracias a la oficina por darme tal oportunidad y confiar en que las personas se pueden ayudar de corazón

 

“Gracias”

Bones! sóc una de les afortunades que va poder anar a Perú, i que va tenir l’oportunitat col·laborar amb l’associació “Aprendo Contigo”. La meva intenció és explicar una mica el que vaig viure a Lima, tot i que ja anticipo que no serà fàcil.

Al principi, he de reconèixer que estava espantada, però a la vegada amb unes ganes immenses d’arribar i a la fi posar cares a totes persones de les que m’havien parlat, així que us podeu imaginar com de lentes em van passar les 12 hores de vol a Lima… Però un cop vaig ser allà tots els nervis es transformaren en admiració, ganes d’aprendre i conèixer més i més.

Respecte a la cultura i el país, em vaig trobar amb un país ple de contrasts, dins un sol país en vaig trobar mils. La seva cultura també està plena de contrasts, per una banda, tal i com us podeu imaginar, la situació de la dona continua molt endarrerida, així com també hi ha molta pobresa, injustícia i molt poca consciència ecològica. Però per una altra banda, és una societat que valora moltíssim l’honor, l’educació, la justícia i que s’estima profundament la seva terra, natura i tradicions. Segons el meu punt de vista és una societat que està vivint un procés de canvi, en el qual els joves hi tenen molt a dir.

A “Aprendo Contigo” des de el primer moment em van tractar com una més del equip, em van acollir molt bé, i amb molta paciència m’anaren explicant pas a pas com funcionava tot, deixant-me ben clar que m’ajudarien en tot el que fes falta. El que vaig veure des de el primer moment és la gran feina que hi havia darrera tot el que havien construït del “no res”, i amb cap ajuda del govern.

D’aquesta manera els dies anaven passant a una velocitat d’escàndol i jo cada dia anava amb més i més ganes a l’hospital, tant al “Instituto Nacional de Salud del Niño”(INSN) com al “Instituto Nacional de Enfermedades Neoplasicas”(INEN), encara que a aquest darrer només hi anava un cop a la setmana. S’ha de tenir en compte que en aquests dos hospitals ens trobem la població més pobre i vulnerable del Perú, allà hi arriben nins de tot arreu del país, alguns fins hi tot no han anant mai a l’escola.

En ambdós hospitals hi havia uns nens i nenes indescriptibles, mai havia vist tanta força als ulls d’una persona, el qual feia que encara que jo fos conscient de la situació en la que es trobaven, que molts cops acostumava a ser difícil, ells mateixos t’ajudaven a transmetre alegria, esperança i sobre tot ànims per seguir endavant i fer que s’hagués de fer aquell dia.

Per una altra banda, també tenen un paper molt important les mares i els pares dels nens, amb els que també treballarem, ja que el seu estat d’ànim influeix directament en el nen, i no només a nivell psicològic, sinó que a vegades també a nivell físic. Per això tractarem d’implicar a les mares i pares en les activitats que feien els infants, i en alguns casos simplement de tranquil·litzar-los, el qual també va ser molt gratificant.

En el meu cas, vaig aprendre molt del psicòleg del “Hospital del Niño”, el qual s’encarrega d’avaluar i fer seguiment a tots els nins, i sobretot els que ténen més dificultats d’adaptació. A més, te cura de que tots els voluntaris es trobin bé a nivell emocional, així com també els forma en conceptes senzills i pràctics sobre psicologia infantil. En definitiva, fa una gran labor i amb ell vaig poder treballar moltíssim.

En en darrer lloc, m’agradaria explicar el perquè del títol “gracias”, i és que l’he triat perquè fou la paraula que més vaig sentir en els dos meravellosos mesos que vaig estar a Perú, i no sols cap a mi, sinó de mi cap als altres… el darrer dia no hi havia més paraules, sols ens era possible dir “gracias” els uns als altres, amb un nus al coll, abraçades, i les llàgrimes a punt de saltar. I és que no vaig saber com agrair tot el que m’havien donat, tant l’equip d’Aprendo Contigo com els nens i nenes.

Finalment voldria donar les gràcies a la OCDS i a la meva apreciada tutora per fer això possible, esper que altres alumnes puguin seguir enriquint la seva carrera professional i vital amb aquesta gran experiència.

Marina

IMG-20160322-WA0007

Darrer dia a l’INEN

¿Ya te vas a España? …ya pues, mi cumpleaños es Noviembre, ¿Puedes volver por mi cumpleaños porfavor?

Perú -Aprendo Contigo

Hola mi nombre es Patricia Moro, hace poco que volví de Perú, concretamente de Lima. Gracias a la OCDS y la beca “becas de practicas”, pude colaborar y conocer la asociación Aprendo Contigo, que se desarrolla en 2 hospitales: Instituto Nacional de Salud del niño e Instituto Nacional de Enfermedades Neoplásicas.
Fueron casi tres meses en los que yo y mis compañeros de viaje Xisco Juan, Guillem Segui, Marina Mercadal y Xisco Alemany, pudimos sumergirnos en una cultura maravillosa en contrastes y llena de diversidad y mestizaje.
Aprendo Contigo, es un programa educativo y recreativo para los niños que ven impedida su escolarización por motivos de salud.

Me ha encantado esta experiencia en Aprendo Contigo, pero empezare diciendo lo que más me sorprendió cuando llegué a los hospitales,  hay una aglomeración de personas que hay en ellos, y más aún, en las condiciones en las que se encuentran. El hospital carece de recursos y se puede observar en las situaciones en las cuales se encuentran los menores y sus familias.  Los 2 primeros meses que estuve, fueron muy diferentes a las 2 ultimas primeras semanas, porque esos meses era verano, entonces las actividades eran muy facilidades, y se hacían muchas manualidades. Las 2 últimas 2 semanas si que se centro en los 2 hospitales en hacer actividades del grado escolar de cada niño. Mientras los voluntarios estamos en sala con los niños intentamos que desarrollen sus habilidades, su creatividad, y que por un ratito puedan entretenerse desde el punto de vista educativo. Los profesionales que trabajan para que el proyecto funcione, lo hacen de una manera estupenda, teniendo todo bien estructurado y llevando a cabo su labor con el corazón.

El tiempo que he estado brindando mi ayuda a Aprendo Contigo a sido gratificante, he podido conocer otra cultura y otras personas, que echo de menos desde que me fui.

Solamente decir que espero volver a Perú.Sense títol

Fins prest Perú!!

Avui és el meu darrer dia a Lima i tenc una mescla de sensacions difícils d’explicar… Per un costat tenc pena per deixar a tota la gent que he conegut en aquest dos mesos i que m’han tractat com si fos de la família, pena perque el temps ha passat volant i pens que podria haver fet més coses… Tenc la sensació de que m’han faltat hores al dia per poder aprofitar més l’estada, bé crec que realment son excuses que m’estic posant per poder tornar un altre vegada… I per l’altra costat tenc ganes de tornar a casa i saber que tal estan els meus, tot i que he estat informat!!

Avui he anat per darrera vegada al “Hospital del niño” per acomiadar-me de la gent, i he vist una altra vegada com cada dia que he anat allà, com una família de voluntaris seguia fent feina sense aturar per poder fer que qualsevol nin o nina de l’hospital estigues una mica millor, li passessin les hores una mica més ràpides, ajudar-los a aprendre qualque cosa per mínima o insignificant que pugui parèixer, a veure una mica de llum quant potser ser per ells i les seves famílies tot estigui a les fosques… He tornat a veure allò del que en un temps de la meva vida vaig formar part i de la qual hi tornaria.

Només me queda dir que es una experiència 100 % recomanable, et fa obrir mires, aprendre un munt de coses, créixer, empatitzar, prioritzar…  I això no te preu!

Vagi bé i salut!!

Sensacions prèvies

Per si no eren suficients els nervis i ganes que tenc per emprendre el meu viatge a Lima, ara mateix em trob amb un retard de 3 hores en l’aeroport Adolfo Suarez de Madrid.
Però com no hi ha mal que per bé no vengui, he decidit aprofitar aquest petit imprevist per agafar paper i bolígraf i plasmar en paper (i posteriorment en el blog) les sensacions prèvies que em brinda un viatge el qual tinc la seguritat que serà inoblidable.
Malgrat totes les preparacions i planificacions que he anat realitzant les últimes setmanes, és realment ara quan començ a assimilar que l’aventura ja ha començat. Em mor de ganes de reunir-me amb els meus companys, doncs sóc l’últim a arribar, els quals m’han explicat meravelles de l’organització d’Aprendo Contigo, del gratificant que resulta ajudar-los en la seva tasca i també de lo amable i hospitalària que és la gent peruana.
Casualment arribare el dia de la festa nacional del Perú, així que esper que la capital em rebrà amb un ambient festiu i mes caòtic si cap del que, segons m’han comentat, presenta usualment Llima.
Així que la meva idea és dedicar el primer dia a adaptar-me a la ciutat, al seu ritme i a la seva essència, per així poder recuperar forces i començar l’endemà el projecte de voluntariat amb la il·lusió que duc gestant des que des de la OCDS em van comunicar que era un dels afortunats que podria formar part d’aquesta emocionant iniciativa.
A pesar que els meus companys m’han parlat meravelles de la gent d’Aprendo Contigo i de la tasca que duen a terme, com comprendreu tenc la imperiosa necessitat de viure en primera persona el que realment implica i es sent en ser un petita part del generar la il·lusió dels nens que, pel seu ingrés hospitalari no poden gaudir de l’educació i l’atenció que requereixen.
Entre les meves expectatives, solament dir que va esperar poder ser d’ajuda per a la gent d’Aprendo Contigo (per ganes i entusiasme no serà) i compartir les vivències, alegries i també desgràcies de la gent local, perquè al meu entendre és, al cap i a la fi, un cumul de totes aquestes experiències les que  a la llarga t’enriqueixen com a persona.
Bé os tenc que deixar que per fi embarca el meu vol! Os mantindré informats!

Perú-Aprendo Contigo

Hola a todos!

Somos Magda y Cata, y hace solamente tres días que llegamos a Perú, después de unos meses de espera….por fin estamos aquí!

La verdad es que por ahora nos está encantando la experiencia en Aprendo Contigo. Lo que más nos impactó, nada más llegar al hospital, es la aglomeración de personas que hay en él, y más aún, en las condiciones en las que se encuentran. El hospital carece de recursos y se puede observar en las situaciones en las cuales se encuentran los menores y sus familias. Como la semana que viene son fiestas en Perú, esta semana estamos llevando a cabo manualidades y juegos con los niños. En esos momentos intentamos que desarrollen sus habilidades, su creatividad, y que por un ratito puedan entretenerse desde el punto de vista educativo. Los profesionales que trabajan para que el proyecto funcione, lo hacen de una manera estupenda, teniendo todo bien estructurado y llevando a cabo su labor con el corazón. La coordinadora de hoy, Liliana, ha sido fantástica, consiguiendo que trabajemos con un gran entusiasmo y con la parte sana del niño, no con su enfermedad.

A parte de la experiencia en Aprendo Contigo, hemos tenido la gran suerte de encontrarnos con una peruana y un peruano que se ofrecieron a enseñarnos la zona norte de Lima, donde vive la gente con menos recursos. La verdad es que ha sido una experiencia muy enriquecedora y con ganas de saber más cosas sobre la vida peruana.

Os seguiremos informando sobre nuestra experiencia en el Perú

Estades Solidàries 2014-2015

Els dos grups que participaran del programa d’Estades Solidàries del curs 2014-2015 ja es coneixen i han començat els preparatius!

Per una banda, algunes companyes viatjaran a Lima, Perú; amb el programa Aprendo Contigo i per l’altre banda, les altres viatjaran a Sucre, Bolívia; amb la Fundació Amazònia.

Després d’algunes reunions amb el personal de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat , les entitats corresponents i conèixer de primera mà l’experiència d’altres voluntàries que ja han participat anteriorment al programa; ja iniciam els preparatius de vacunació i equipatge!

Moltes ja hem començat a fer una recerca en profunditat del lloc on estirem durant 7 setmanes, una estada plena d’expectatives d’aprenentatge compartit: conèixer la història i la cultura del país, aprendre d’altres maneres de viure, comprendre maneres de relacionar-se diferents i participar activament del programa del qual serem voluntàries.

Les expectatives de cap de nosaltres es queden curtes!

 

A més estem arribant a final de curs i entre treballs i exàmens els nervis abans de la partida es van tornant més aguts!

Esperam tenir una bona estada i gaudir-la al màxim, ja us anirem informant de com continua aquest procés.

 

Salut i Cooperació!

 

 

Imagen 244

Cas Jai, Universitat de les Illes Balears

 

Cuenta atrás desde Lima…

 

 

Buenas desde Peru!

¡Me presento otra vez!, soy Manon, una de las voluntarias que ha venido a Aprendo Contigo una asociación que trabaja en el Hospital del Niño (hospital general) e INEN (Hospital de neoplásicas) de Lima. Llevo tiempo sin publicar, ¡o el tiempo pasa muy rápido no lo tengo muy claro!

Sólo me quedan dos semanas por aquí, una parte de mí echa de menos mi rutina, mi casa, familia y amigos, ¡que tengo ganas de volver a ver! Pero otra parte de mí siente que tengo que disfrutar hasta el último momento de esta experiencia y llevarme todo lo bueno. Cuando me toque irme sentiré que abandono, cuando realmente llegó mi hora de volver. Cada día vamos al hospital y atendemos a los niños. No son todos los días los mismos chicos y chicas sino que vas rotando de sala y atiendes a los que estén en dicha sala o planta. De esta manera evitas crear un vínculo con ellos, que no es bueno ni para ellos ni para ti. La idea de la asociación es que los niños y niñas esperen el momento; y no a la persona en sí, ya que nunca sabes cuándo te vas ni vuelves. EL hecho de no crear un vínculo personalizado hace que no se pueda romper nunca.

Echaré de menos la labor que realizo, o realizamos mejor dicho junto a los compañeros de aprendo contigo. Cada día es una experiencia nueva y nunca sabes lo que aprenderás. Debo decir que a nivel personal cada día me sorprendo más. Hace dos meses no me hubiera imaginado que fuera a hacer lo que hago aquí a diario.

Los niños provienen de todo Perú, como ya os expliqué en otra publicación, la sanidad del país está centralizada en Lima y llegamos a conocer niños y niñas que provienen de todo Perú. Normalmente no vienen acompañados de buenas noticias, ya que reina la pobreza en muchos casos y para cuando llegan al hospital han pasado por muchas manos y no siempre profesionales. Esto lo acabas sabiendo y cada vez eres más capaz de comprenderlo y aceptarlo. Debo decir que nuestra labor es olvidar esta parte, de la cual los niños son más que conscientes y hacerles olvidar; y compartir un buen momento. Como dice una de nuestras coordinadoras, se trata de sacar la parte sana del niño y hacerle recordar que a pesar de todo puede aprender y jugar.

Creo que lo que hace agradable y rellena de fuerzas todos los días es el agradecimiento por parte de los niños y padres por el trabajo que realizamos, sentir que hacemos bien y que no podemos llegar tarde por que los niños están pendiente de ver entrar a la persona del mandil verde (uniforme de aprendo contigo).

Manon

 

IMG_94615233944376