La milionèsima part del que s’hi amaga

canat-1 (1)

Com deuen ser? Com deuen viure? Què deuen pensar cada vegada que veuen una persona voluntària? Es deuen sentir bé? Deuen tenir ganes de compartir coses amb nosaltres? Aquests són només alguns dels dubtes que em venen al cap cada vegada que pens en el meu viatge a Piura (Perú). Mai he fet una estada de cooperació. Sabré aportar-los alguna cosa? Sospit que jo tornaré a Mallorca amb més aprenentatges dels que ells s’enduguin de mi.

Sigui com sigui, està tot en marxa. La veritat és que no em puc fer una idea de com serà allò. Per mi, Amèrica Llatina és una terra desconeguda de la qual en puc sentir el bateg. M’explic: no hi he estat mai però sempre he sentit la seva cridada. Som conscient que parlar del concepte «Amèrica Llatina» com a quelcom únic i homogeni és del tot ingenu. No existeix una Amèrica Llatina, n’existeixen milers. Sé que existeixen moltes versions d’aquest continent; realitats que varien de país a país, de regió a regió i gairebé de portal a portal. Però no sé quines són i ho vull descobrir, conscient que el que en descobriré serà just una milionèsima part del que s’hi amaga.

I, a sobre, és una milionèsima part que fa uns mesos ha vist truncat el seu camí per mor d’unes terribles inundacions. Inundacions que, com sempre, han afectat els més desfavorits. Quan pens en el meu viatge a Perú pens que l’aigua embassada i el fang provocat per les inundacions ja se n’hauran anat però el que, de ben segur, encara hi romandrà serà la marca de la destrucció impregnada al dia a dia i a les vides de les persones que coneixeré a Piura.

Quan em van encomanar que em presentàs en aquest blog vaig pensar que, a banda de les dades biogràfiques bàsiques, hi volia compartir també el que em passava pel cap quan pensava en aquesta experiència. Perquè pens que potser són inquietuds compartides amb altres persones.

En tot cas, us faré cinc cèntims de mi. Som na Rosa, tenc 27 anys i faig feina a la UIB, al Servei de Comunicació. Sempre m’ha encantat conèixer coses. I quan dic «coses» vull dir que m’agrada conèixer de tot i molt: persones, llocs, costums, gastronomia, realitats socials, etc. Per aquest motiu vaig decidir inscriure’m a les estades solidàries de l’OCDS, en concret al projecte CANAT, ubicat a Piura (Perú). Per aquest motiu i perquè m’agrada la feina amb les persones, el contacte diari amb la gent, l’intercanvi de coneixement i d’experiències que ens ajudin mútuament a créixer.

Des de petita he estat membre de l’Escoltisme, primer com a «nina» i després com a cap amb altres generacions de nins al meu càrrec. Amb els escoltes hem format part d’accions puntuals de cooperació i a més he participat ocasionalment a projectes de comerç just de s’Altra Senalla. La veritat és que m’hauria agradat participar a més experiències com aquesta però així com està muntat el món, on tot són presses, individualismes i banalitats, és molt fàcil oblidar-se d’aixecar el cap i mirar més enllà. En el meu cas, fa un temps que he aixecat el cap i m’he adonat que m’han passat deu anys per damunt i que he anat ajornant el moment de mirar més enllà. Fins ara havia estat massa ocupada (sense excusa vàlida) estudiant, cercant feina, cercant casa o cercant evasió… Ups! Vet aquí una altra motivació per la qual m’he decidit a participar a les Estades Solidària que no havia esmentat!

Per tot això, afront la meva estada a Piura amb molta curiositat del que hi trobaré i del que me n’enduré quan retorni a Mallorca. Però, sobretot, l’afront amb molta d’il·lusió.

Rosa Illa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s