Desadaptació- Adaptació- Desadaptació- Adaptació

O el que és el mateix Piura- Piura- Mallorca- Mallorca.

Fou fàcil prendre la decisió de partir a 9802 km fora de casa, però en cap moment fou fàcil l’adaptació a una nova ciutat plena de pols, cotxes, mototaxis, cans vagabunds, policies i seguretat privada a les portes de les cases, homes que et xulen si vas pal carrer, d’altres que et criden des de l’altre acera dient “gringa” o que et puguin els preus dels aliments al mercat per ser blanca.

 

Caterina – Piura

 Vuit setmanes per arribar a estimar allò que mai pensava estimar.

 

El primer dia a Piura.

Dia 31 de juliol a les 7h del matí arribam a Piura després de 16 hores amb autocar fent el recorregut Lima- Piura. Un cop arribam allà anem al que seria casa nostra durant aquells 2 mesos.

Al mateix matí, l’associació que ens acollia, CANAT, feia una excursió al “Bajo Piura” per visitar la zona més afectada per les pluges, adéu Jet-Lag. Aquell dia fou intens, xerrar amb les persones d’allà impressionava, veure com no tenien res i el poc que tenien ho van perdre rera el desbordament del riu. Sí, l’ajuda humanitària arribà, però no per a tots igual i tard. “-Ah! Que bueno, teneis botas de agua! + Sí, llegaron cuando ya no habia barro”.

La resta de setmana fou d’inducció, vam visitar tots els programes de CANAT, que són 3 i en diferents llocs físicament, Manitos Creciendo, Manitos Trabajando i Manitos Jugando. Aquesta primera setmana també fou per adaptar-se a la ciutat, la gent d’allà i al canvi de moneda (1 e = 3,88soles, més o menys, ja que canviava en funció a la bossa/economia), na Neus i jo vam  optar per fer vida com els d’allà i no fer conversions, per nosaltres 1sol seria com 1e.

Recordo com aquella primera setmana no fou fàcil caminar per allà sense enfadar-me, climatològicament allà és l’hivern però per nosaltres el clima és calorós i anavem amb colçons curts, cosa que ens aregàvem a les mirades, comentaris i els “fiu-fiu”  dels homes d’allà, hi ha molt de maxisme, al final t’acostumes i passes (no pots optar per algun tipus de conductes, ja que no saps a que t’exposes).

Dissabte 5 i diumenge 6 vam estar a “La Tortuga” a 3 hores de Piura (les distàncies són llargues). Vam veure el mar, menjar ceviche preparat pels nins d’allà i vam dormir baix les estrelles a la platja vermella amb la resta de voluntaris de CANAT.

IMG_20170805_125710.jpg

Voluntaris- La Tortuga- Playa Los Lobitos 

El dia a dia.

Entre setmana l’activitat diària és a l’associació, els caps de setmana són per nosaltres, que vam aprofitar per visitar tot allò que vam tenir temps (mai és suficient). Els dilluns es fa programació de la setmana, no hi ha atenció amb els nins i adolescents.

El dilluns 7 em van comunicar que per la meva formació (sóc estudiant d’infermeria de 4rt curs ara) em mouria pels programes de Manitos Trabajando i Manitos Jugando, més les activitats extres que es durien a terme, com fer un informe sobre la situació del menjador de CANAT, conjuntament amb en Juan, estudiant de medicina de Valladolid, o la participació amb la realització d’unes enquestes per una investigació de la UIB a Monica Zapata. Per tant, això vaig estar fent la segona setmana.

21014176_1926732084281567_631693577533150254_o.jpg

La tercera setmana es va realitzar un taller a les famílies (pares i mares) dels nins, aquí vam tornar a participar fent una petita aportació sobre la cloració de l’aigua, la importància del rentat de mans i l’alimentació saludable. El taller va anar molt bé, però no és fàcil exposar l’importància del consum de la verdura i la fruita si a casa no tenen una gelera per mantenir l’aliment en bones condicions, o si un kg de mandarines són més cares que 4 paquets de galletes o chifes (patatilla de plàtan).

 

La quarta, cinquena i sexta setmana activitat normal, donava una mà a Manitos Trabajando i al Manitos Jugando. Es va repetint el taller per a les famílies a un altre punt i vam preparar conjuntament amb altres voluntaris el material per un altre taller.

IMG-20170810-WA0019.jpgIMG_20170814_163421.jpg

 

La setena setmana, vam fer el taller d’higiene, on tractàvem el tema d’higiene corporal, higiene bucodental, rentat de mans i la pediculosi, que anava dirigit als nins de trabajando i jugando. Aquest taller el vam impartir amb n’Àlex i n’Alicia (dos voluntaris infermers espanyols), en Juan i jo. Per fer-lo atractiu i dinàmic vam preparar molt de material on la imaginació fou el punt fort per evitar avorriment i capta l’atenció dels nins.

DSCN7924.JPG

La darrera setmana la vam passar visitant Cusco amb uns altres voluntaris de Mallorca! El món és més petit del que pensam.

IMG_20170919_111155.jpg

IMG-20170918-WA0017.jpg

CANAT

L’activitat de Manitos Trabajando s’iniciava a les 12-12:30h quan arribaven els nins de l’escola, es dutxaven, dinaven i començava l’activitat formativa basada en valors, per acabar realitzaven les tasques de l’escola. I quina era la meva funció com a voluntari? Donar una mà, a les dutxes, conversant al menjador que s’havien d’acabar tot el menjar, la importància de les verdures, proposant activitats als formadors… El centre físicament estava vora el mercat a Piura i els nins tenien entre 6 i 16 anys.

L’activitat de Manitos Jugando, com el propi nom diu, era anar allà a jugar, jocs on es treballava els valors del programa.  Es duia a trema a dos assentaments humans, a Ricardo Palma i a Monica Zapata, amb nins d’edats de 0 a 14 anys.

Els nins i nines de CANAT necessiten amor, amor i més amor. Que estiguis allà per escoltar-los, donar una mà i donar-lis amor, no tenen una vida fàcil i les abraçades són més fortes que un mal dia.

Pel que fa als formadors escolten i accepten les proposter que suggereixes i t’ajuden amb el que necessitis. Ells són els pilars de l’associació.

Durant l’estada vaig coincidir amb un gran volum de voluntaris, voluntaris que van i venen, comences el teu camí amb uns, durant l’estada en coneixes uns altres i acabes la teva estància amb un altres, les festes de benvinguda  i les despedides són constants.

DSCN3016.JPGIMG_20170824_175825.jpg

Fora de CANAT

No tot és treballar. Les tardes o vespres estan per compartir l’experiència amb els altres voluntaris d’arreu d’europa, anar a fer gelats, algun partidet de futbol, perdre’s pel mercat  o el que et vengui en gana. Els caps de setmana nosaltres els vam aprofitar per visitar i conèixer Perú.

Quan ja dúiem un mes allà vam fer un grup d’amics peruanos, quina llàstima no haver-mos conegut abans. Aquí fou quan vam aprendre molt de la cultura d’allà.

IMG-20170915-WA0039.jpg

 

La tornada a Mallorca

El dia a dia al Perú em va enganxar, em va servir per conèixer-me a mi mateixa, conèixer a molta gent i les seves vides, paisatges desconeguts, olors, menjars, la cultura…

Dos mesos pareixia molt de temps però un cop ets allà i formes part de la societat peruana, quan ja t’has adaptat i ets una més, el temps vola i ja has de tornar a Mallorca i costa, costa molt o almenys a mi. Deixes allà part del que ets tu per tornar a la “realitat” de casa teva, del que la gent espera de tu i de la rutina del dia a dia.

 

Notes

Nota 1- El millor de tot és deixar la mirada europea, un cop ho aconsegueixes gaudeixes més del que estàs vivint.

Nota 2- Si pots anar 3 mesos no hi vagis 2, els temps es fa curt.

Nota 3- El temps vola, fes tot allò que et vengui en gana. Si tens l’oportunitat fes-ho, no esperis, a mi m’han quedat coses pendents perquè tanmateix tenia 2 mesos per fer-ho.

 

Si algú vol saber alguna cosa més detallada de l’experiència o del programa que m’escrigui a rp.caterina3@gmail.com i intentaré contestar.

Anuncis

Una setmana d’inflexió

Estic a una setmana i mitja d’acabar el meu voluntariat a Piura (Perú) i ara és quan estic adquirint les eines reals per respondre a la pregunta que em fa tothom: “Com va tot per Perú?”. Fins a dia d’avui la resposta que més he donat ha estat: “Diferent”. Però fins ara he estat incapaç de fer la valoració més profunda que tothom espera perquè encara no havia digerit tot el que havia vist.

Primer de tot, vull dir que m’ha sorprès molt adonar-me que m’ha costat molt adaptar-me al lloc. Venia conscienciada que trobaria pobresa i dificultats però el que no havia previst és que toparia amb un caos tan gran que em deixaria anul·lada dues setmanes bones.  El descontrol, soroll i desordre de Piura han fet que el meu procés d’adaptació hagi estat més llarg del previst. Durant la primera setmana, tot em superava i, fins i tot, m’era impossible orientar-me pel carrer! No entenia com em podia estar passant allò a mi, una persona que em consider bastant rodada, acostumada a viatjar i a adaptar-me a noves coses. La segona setmana ja vaig aconseguir orientar-me i vaig deixar de tenir taquicàrdies cada vegada que sortia al carrer.

No va ser fins la tercera setmana que vaig començar a apreciar la realitat del lloc i ara, la quarta setmana, és quan, davant la pregunta “Com va tot per Perú?”, puc començar a intuir una resposta que va més enllà. Avui viatjant en cotxe mirava per la finestra els mateixos carrers que veig des del primer dia i els he trobat entranyables. Un negoci de queviures a cada cantonada, un grup de persones ajudant a arreglar una mototaxi en germanor, nins jugant sense, literalment, res… Llavors m’he adonat que no ha estat fins que  m’he acostumat a caminar entre niguls de polseguera, manades de cans de carrer i escombraries que he pogut arribar a mirar les coses com es en realitat són: senzilles, bàsiques, humanes.

Em queda una setmana i mitja per partir de Piura i em sent desconcertada. Tenc ganes de retrobar-me amb la meva gent perquè després de quatre setmanes ja els enyor. Però fa uns dies que començ a tenir ganes de descobrir aquest lloc des de la nova perspectiva que s’obre just ara. Tenc ganes de donar-li una altra oportunitat a Piura perquè el procés d’adaptació inicial no li fa justícia.

Així que els meus consells per a futures persones que viatgin a aquesta destinació serien dos bàsicament. En primer lloc, que hi vagin el màxim de temps possible per poder arribar al punt de gaudir de la ciutat així com es mereix, que és el punt on estic jo ara. En segon lloc, i molt important, que valorin bé si volen anar a una ciutat o a una zona rural perquè són dos mons totalment diferents i si un va amb unes expectatives de trobar-se quelcom diferent al que trobarà pot sentir-se malament. En tercer lloc, que mengin de tot!! Aquí la gastronomia és boníssima i el ceviche, espectacular! Finalment, jo els recomanaria que mirin amb els ulls ben oberts tot els que envolta. De tot se’n pot aprendre; fins i tot del que sembla que no en pot sortir res.

 

Prácticas el Salvador 2017

Hola!!! Escribimos para contar  nuestra experiencia en el país del Salvador. Queríamos escribir antes pero hay problemas de conexión.

Ya hace casi dos meses que llegamos al país. Antes de escribir nuestra experiencia de prácticas queremos explicaros algunas cosas de este país. Nuestra primera impresión al llegar fue fijarnos en los paisajes tan naturales y verdes, casi sin edificar. Los paisajes son muy diferentes en comparación a nuestra isla , por ejemplo las playas son de arena negra y el agua es algo turbia, los pequeños pueblos como el de Suchitoto que es un pueblo colonial son muy pintorescos, las casas de distintos colores…Es un país digno de visitar para turistear, pero hay que ir con cuidado dado la inseguridad.

IMG-20170813-WA0018

PRÁCTICAS EN TRABAJO SOCIAL.

Antes de llegar al país y empezar a desarrollar nuestro rol profesional, tuvimos que pasar un proceso de selección y después la OCDS te da una serie de pautas a realizar antes del viaje, IMPORTANTE SEGUIRLAS (nada difícil)

En cuanto a nuestro trabajo decir que hemos realizado las prácticas en la fundación FUNSALPRODESE participando en varios proyectos como por ejemplo: la intervención con el grupo de mujeres emprendedoras del municipio de Conchagüita. La labor ha sido la de motivar al grupo para que  el proyecto llegue a buen puerto.

WhatsApp Image 2017-08-24 at 04.03.15

Un saludo!

Nuevas experiencias. Bolivia 2017

¡Hola a todos!

Me presento, soy Danna Robles, recién graduada en Trabajo Social y seleccionada para el programa de Estades Solidàries en Bolivia (con la fundación Amazonia). Siento no haber podido dedicar tiempo antes al blog pero el verano siempre viene cargado de trabajo!

Os escribo a 27 días de emprender la aventura de mi vida! Mis compañeras Joana i Xisca ya están en Sucre, ciudad en la que desempeñaremos nuestras funciones como voluntarias, y dentro de poquito, Kenia y yo estaremos con ellas! Me muero de ganas… de ganas y de incertidumbre, para qué negarlo!

Personalmente, es el viaje más largo que voy a emprender ya que nunca he subido a un avión tantas horas seguidas, ni me he marchado de casa tanto tiempo! Así que la incertidumbre es máxima, pero las ganas son mayores!

Lo que me trae más dolores de cabeza es la situación aeroportuaria. Me preocupa que me pierdan o abran la maleta, que nos hagan controles infinitos o que nos pongan poco días de permiso en el visado! Soy un poco paranoica, lo sé, pero no puedo evitar pensar en estas cosas… Me consuela saber que Joana y Xisca han llegado sanas y salvas!

Os dejo una foto del día que nos conocimos las cuatro. No habiamos coincidido nunca pero la UIB y la OCDS nos juntó. Ese día nos reunimos en el centro de Palma y decidimos cómo organizarnos. Llegamos a la conclusión de que Joana y Xisca marcharían juntas en Agosto y Kenia y yo esperaríamos hasta Septiembre por motivos laborales. Desde ese día hemos mantenido el contacto las cuatro por redes sociales e incluso hemos llegado a coincidir en algunos actos! Sabemos que Joana y Xisca están muy bien allí, disfrutando de la experiencia y participando a tope! (Ens veiem aviat nines!). Así que ahora sólo nos falta volvernos a encontrar en el que será nuestro próximo hogar!

received_10158670937635311

De izquierda a derecha: Xisca, yo, Joana y Kenia.

Aprovecho, también, para recomendaros que visitéis la página web o el canal de YouTube de la Fundación Amazonia para que veáis la bonita labor que llevan a cabo.

 

10 de Septiembre llega pronto que te estamos esperando con mucha expectacion!

 

DANNA

El dia D

Fou un dia fent un treball amb les companyeres de la carrera, sí, havien sortit les llistes de l’OCDS, Caterina Roig Pons reserva “Programa del nin treballador”. Toma notícia, suplent i de la meva segona opció. 

Els nervis controlats durant tota la darrera setmana, però a l’hora de fer cridades bans d’agafar el primer avió ha estat tot una tormenta d’emocions, sí, ja surt cap a Lima, somni fet realitat.

Ara, na Neus i jo estem fent temps a l’aeroport de Madrid destí Lima.

Per ara endavant ens queden més hores d’avió, bus i moltes preguntes que es resoldran un cop arribem a Piura, Canat ens espera!

Botes Neus i CateCaterina Roig Pons

 

Cuenta atrás.

Dentro de tres días mi compañera Caterina y yo emprenderemos la que va a ser, sin duda, la experiencia de nuestras vidas. A esta historia se unirá Rosa más adelante, otra compañera de esta aventura. Ahora mismo me encuentro algo incrédula, no soy todavía consciente de que ya mismo me voy lejos de casa, a explorar una nueva ciudad y a conocer a las personas que serán, seguramente, mi familia durante dos meses. Tengo que decir que da un poco de miedo, pero la ayuda que nos ha aportado la OCDS, así como el contacto que hemos podido mantener con Alcudia Solidaria, ha hecho que los preparativos sean mucho más fáciles y que los nervios estén más destinados a la incertidumbre y la ilusión que no a dificultades para tenerlo todo listo.

Mis sensaciones son muchas y van cambiando de manera constante, tengo muchísimas ganas de comenzar con esta experiencia para volver siendo una persona totalmente renovada y para dar lo mejor de mí, aunque estoy segura de que aprenderé yo mucho más de las personas que me cruce en este camino que ellas de mí.

Lo único que queda por preparar antes de irme el sábado es la maleta y, por supuesto, la familia, ellos son los que más tiempo y dedicación necesitan ahora que me voy a ir tanto tiempo fuera de casa. Por lo demás… 3, 2, 1… En breve, os escribo desde PERÚ!

 

NeusDiéguez.

La milionèsima part del que s’hi amaga

canat-1 (1)

Com deuen ser? Com deuen viure? Què deuen pensar cada vegada que veuen una persona voluntària? Es deuen sentir bé? Deuen tenir ganes de compartir coses amb nosaltres? Aquests són només alguns dels dubtes que em venen al cap cada vegada que pens en el meu viatge a Piura (Perú). Mai he fet una estada de cooperació. Sabré aportar-los alguna cosa? Sospit que jo tornaré a Mallorca amb més aprenentatges dels que ells s’enduguin de mi.

Sigui com sigui, està tot en marxa. La veritat és que no em puc fer una idea de com serà allò. Per mi, Amèrica Llatina és una terra desconeguda de la qual en puc sentir el bateg. M’explic: no hi he estat mai però sempre he sentit la seva cridada. Som conscient que parlar del concepte «Amèrica Llatina» com a quelcom únic i homogeni és del tot ingenu. No existeix una Amèrica Llatina, n’existeixen milers. Sé que existeixen moltes versions d’aquest continent; realitats que varien de país a país, de regió a regió i gairebé de portal a portal. Però no sé quines són i ho vull descobrir, conscient que el que en descobriré serà just una milionèsima part del que s’hi amaga.

I, a sobre, és una milionèsima part que fa uns mesos ha vist truncat el seu camí per mor d’unes terribles inundacions. Inundacions que, com sempre, han afectat els més desfavorits. Quan pens en el meu viatge a Perú pens que l’aigua embassada i el fang provocat per les inundacions ja se n’hauran anat però el que, de ben segur, encara hi romandrà serà la marca de la destrucció impregnada al dia a dia i a les vides de les persones que coneixeré a Piura.

Quan em van encomanar que em presentàs en aquest blog vaig pensar que, a banda de les dades biogràfiques bàsiques, hi volia compartir també el que em passava pel cap quan pensava en aquesta experiència. Perquè pens que potser són inquietuds compartides amb altres persones.

En tot cas, us faré cinc cèntims de mi. Som na Rosa, tenc 27 anys i faig feina a la UIB, al Servei de Comunicació. Sempre m’ha encantat conèixer coses. I quan dic «coses» vull dir que m’agrada conèixer de tot i molt: persones, llocs, costums, gastronomia, realitats socials, etc. Per aquest motiu vaig decidir inscriure’m a les estades solidàries de l’OCDS, en concret al projecte CANAT, ubicat a Piura (Perú). Per aquest motiu i perquè m’agrada la feina amb les persones, el contacte diari amb la gent, l’intercanvi de coneixement i d’experiències que ens ajudin mútuament a créixer.

Des de petita he estat membre de l’Escoltisme, primer com a «nina» i després com a cap amb altres generacions de nins al meu càrrec. Amb els escoltes hem format part d’accions puntuals de cooperació i a més he participat ocasionalment a projectes de comerç just de s’Altra Senalla. La veritat és que m’hauria agradat participar a més experiències com aquesta però així com està muntat el món, on tot són presses, individualismes i banalitats, és molt fàcil oblidar-se d’aixecar el cap i mirar més enllà. En el meu cas, fa un temps que he aixecat el cap i m’he adonat que m’han passat deu anys per damunt i que he anat ajornant el moment de mirar més enllà. Fins ara havia estat massa ocupada (sense excusa vàlida) estudiant, cercant feina, cercant casa o cercant evasió… Ups! Vet aquí una altra motivació per la qual m’he decidit a participar a les Estades Solidària que no havia esmentat!

Per tot això, afront la meva estada a Piura amb molta curiositat del que hi trobaré i del que me n’enduré quan retorni a Mallorca. Però, sobretot, l’afront amb molta d’il·lusió.

Rosa Illa

En 22 días volamos hacia Perú

El día 21 como regalo del solsticio vuelo con mi marido a Lima, ha realizar allí unas prácticas en la Escuela Jose Antonio Encinas. Ya me he puesto en contacto con la que será mi tutora y estoy muy ilusionada. He hecho planes para escribir un cuento con los nombres de los niños de las clase donde estaré. Tienen 11 años y son 24 niños y niñas. También les estoy preparando unos colgantes en madera que mi marido me ayuda a hacer con sus nombres pirograbados. Aun quedan tres semanas pero ya sueño con el viaje…

pasaporte

Compte enrere

Coneixeu aquesta sensació de voler botar per sobre dels dies del calendari? Sí, sí, aquesta lluita contra “tot el que has de fer” i “el que t’agradaria estar fent”. Doncs aquí mateix estic jo, estimades i estimats.

El meu nom és Xisca i som una de les seleccionades per partir a Bolívia, juntament amb les meves companyes Joana Maria, Danna i Kenia. Tot i que n’estic assabentada des de principis d’abril, fins fa poc, encara no era conscient. Conscient que sí, que aquell “provar sort” amb tanta il·lusió es convertiria en un “enhorabona”.

Supòs que ara em trob a la sala d’espera d’aquesta curta i (esper) bonica etapa. Una sala d’espera on hi es troben convidats tan meravellosos com la il·lusió i d’altres, no tan meravellosos, com el dubte. No obstant això, en aquest gust agredolç de quines ganes i esper ser tan útil com desig, es troba la realitat de les sales d’espera. Un milió de castells d’arena que ens construïm amb la intenció de començar a viure l’experiència abans que arribi. No obstant això, cal dir que aquesta espera, en si, ja és una experiència. En ella coneixes grans companyes de destinació, et fas propera a la Fundació amb qui te’n vas i, comences a apreciar moltíssim tota aquella gent que conforma l’OCDS i que tant fa per tu.

Així que aquí estic, construint-me un equipatge invisible de persones, recursos i ganes per poder compartir-les (tant aquí com a Bolívia). Perquè no canviarem el món, ni serem superheroïnes, però sí que creuarem històries que ens faran més grans i més petites en aquesta xarxa d’accions que és el món.

I ara ja sí, em despedesc, mig somrient i mig morta de curiositat.

Gràcies.

IMG_0156

PD. La imatge pertany a la Fundació Amazònia, entitat en la qual me’n vaig. Us recoman que pegueu una ullada al seu canal de YouTube on hi ha uns vídeos preciosos sobre la seva tasca.

Us deix el link aquí: Fundació Amazònia

Comenzando las Estades solidàries

Buenos días a todos;

Me llamo Alba, y soy estudiante del grado de fisioterapia en la UIB. Este mes comenzaré un programa de Estades solidàries en Cochabamba, Bolívia.

Desde la OCDS se ofrecen diversos programas que permiten a nuestra comunidad universitaria participar en tareas de voluntariado en el ámbito de la cooperación al desarrollo. Estos programas, además de la posibilidad de participar en una experiencia de tal calibre, hacen que los participantes adquieran ciertas habilidades no formales que ayudan al crecimiento personal y profesional de la persona. Es una oportudidad única que se ofrece desde la Universidad, ¡así que animo a todo el mundo a participar!

El programa específico en el que he sido seleccionada se realiza en colaboración del a Fundación de Solidaridad Amaranta. Durante mi estancia participaré en el proyecto realizando varios talleres formativos en un centro destinado a mujeres que están en un contexto de violencia de género, apoyando también al personal del proyecto mediante tareas organizativas. Gracias a la OCDS y a la Fundación Amaranta se me han instruido conocimientos y técnicas que serán de utilidad durante mi estancia.

Desde aquí me gustaría agradecer de manera personal a Aina Gayà, por parte de la OCDS, y a Patricio Barranco, técnico en cooperación de la Fundación, por apoyarme y darme todos los recursos necesarios para preparar esta magnifica experiencia.

Un afectuoso saludo,

Alba M.

bolivia_pol93                        pasaporte

Pràctiques al JAE

Ara ja farà gairebé dues setmanes que vaig tornar del Perú i la veritat, ha estat una experiència inoblidable! Vam partir de Mallorca el 24 de juny, tant la meva companya com jo estàvem molt nervioses per saber com serien aquells mesos a fora de casa. I sobretot com seria l’escola on faríem pràctiques durant tres mesos, el José Antonio Encinas que es troba a Magdalena del Mar, Lima.

p1180529

És molt difícil resumir aquests mesos en uns paràgrafs però crec que algunes de les coses que més em van agradar van ser:

Poder participar en el Projecte d’Intercanvi intercultural que realitzen els alumnes de 6è de primària amb una comunitat indígena asháninka d’Impitato Cascada, a la regió de Junín (selva central). Ja que vaig poder observar com viuen durant uns dies i és molt enriquidor veure com es relacionen els infants, perquè provenen d’àmbits molt diferents (hi ha moltes diferències entre els de Lima i els d’Impitato). M’hagués agradat veure l’altra part de l’intercanvi que es farà a Lima, però és pel novembre!

Veure com hi ha escoles que afavoreixen el pensament crític dels infants i on tots poden aportar alguna cosa. Celebren el dia del Mestre/a i ho organitzen tot els infants amb ajuda de la directora (els grans ajuden als petits) per sorprendre i donar les gràcies als mestres de l’escola; pel Dia del Perú (ho celebren un dia abans de les vacances de Fiestas Patrias) fan activitats perquè vagin les famílies, enguany era sobre vigilància ciutadana i investigaven diversos temes com el dret a l’aigua (vam anar al Cerro Agustino), el dret a l’alimentació (vam tastar aliments que donen als infants desnodrits mitjançant diversos programes), els congressistes que havien estat elegits o reelegits i que són investigats per possibles casos de corrupció, les llengües minoritàries del país, etc.; la classe on feia pràctiques va realitzar contes de terror que van presentar un dissabte i vam decorar tota l’escola; fan “lenguanjes artísticos”, és a dir, plàstica, música (amb el cajón peruano), artesania, teatre i dansa (es basa amb la dansa contemporània i de forma inclusiva); cada grup o classe realitza una investigació que depenent del curs pot ser més llarga o més curta o individual, en parelles o grupal. En el cas d’una de les meves classes (5è de primària) era grupal i la feien sobre els productes bamba o productes falsificats i l’altra classe (2n de secundària) feia investigacions individuals. Hi ha molts més projectes i activitats però aquestes són algunes de les que més em van agradar.

p1150052p1140665img_20160711_141542

També em va agradar molt conèixer el país ja que vam poder viatjar a Arequipa, Puno, el Llac Titicaca, Copacabana i l’Illa del Sol, La Paz, Ica, Huacachina, Cusco, etc. I durant aquests mesos hem pogut conèixer molta gent, alguns només eren de pas i només hi xerràvem una estona però d’altres ens van acompanyar durant el viatge i seguim en contacte amb ells.

En general l’experiència ha estat molt enriquidora (és vera que hi ha hagut alguns moments més difícils, però com a totes les experiències) perquè m’ha permès conèixer bones pràctiques educatives, cultures molt diferents a un mateix país, tastar la cuina peruana (molt recomanable!), viatjar, créixer com a persona, conèixer a molta gent…i sé que en un futur tornaré perquè encara vull conèixer més el país i retrobar-me amb la gent que va fer que aquests mesos fossin millors!

Així que animo als estudiants d’educació a sortir de la seva zona de confort i anar a una escola que et farà replantejar-te moltes coses i a un país que et marcarà i et sorprendrà (i que com jo voldràs tornar).

Gràcies a l’OCDS per l’oportunitat!

 

Aina González

En la Tierra de los Inkas

Saludos a todos compañeros! La verdad es que es complicado resumir en un par de párrafos lo que han sido dos meses de asombro, enseñanzas e ilusión constante en un país tan interesante y variopinto como es el Perú.

La labor que tuvimos la fortuna de poder desempeñar en la fundación Aprendo Contigo fue realmente enriquecedora y desde un principio se nos abrieron todas las puertas y nos recibieron como si lleváramos años en la fundación. Los primeros días sí que es cierto que se tarda algo en asimilar todo el sistema de trabajo y la manera de actuar de la fundación, pero una vez los engranajes empezaron a rodar empezó bordarse una experiencia increíble. Es lo que tiene soltar a cinco jóvenes occidentales con ganas de comerse el mundo en una fundación llena de gente extraordinaria que acarrea ya 16 años de trabajo y compromiso con la situación de la educación de los niños hospitalizados del Perú.

También tuvimos suerte de poder viajar a lo largo del país y conocer de primera mano la calidez de sus gentes, sus costumbres ancestrales, su gastronomía y como no su gran biodiversidad y sus majestuosos paisajes. Desde tribus selváticas en medio del amazonas hasta poblados perdidos en medio de los Andes a 5.000 metros de altura, donde sobreviven felices con poco más que alpacas y papas deshidratadas. De desiertos a glaciares, de chamanes a músicos, de serpientes a leones marinos y de ceviches a anticuchos. La pureza de la vida natural en todo su esplendor y el aura de misterio de la tradición inkaika hicieron de nuestra estadía en el Perú algo mágico.

No puedo dar más que mil gracias. Gracias a todos los niños del hospital del niño y del INEN por cada sonrisa y cada gesto de cariño, gracias a todas las personas que se han cruzado en el camino por todas las enseñanzas, y gracias a la oficina por permitir que jóvenes como yo vivan esta aventura. Pero sobre todo gracias a la Pachamama y a mis compañeros que ya más que eso son mis hermanos, por haber compartido tantas experiencias, reflexiones, anécdotas, afecto y como no podía ser menos también alguna que otra botella de pisco.

Mucha suerte a todos con vuestras aventuras y a apretarle las tuercas a esta vida que es maravillosa.

Sámara, Sámara!!!

amazonas.png

Aprendo Contigo

Des de INeDITHOS, un programa nascut a la UIB que treballa per la “Intervenció i Invesrigació per a la Inclusió Educativa i Tecnològica en contextos Hospitaalaris”, ens havien parlat molt i molt bé d’Aprendo Contigo. Es tracta d’una associació que lluita dia a dia per a que els infants hospitalitzats del Perú o amb necessitats mèdiques puguin rebre una educació de qualitat durant la seva estada a l’hsospital; és el que es coneix com Pedagogia Hospitalària.

Aquesta nova experiència, haver conegut a tota la gent del programa Aprendo Contigo, als infants i a Perú en general, m’ajuden a valorar el que sóc i el que tenc. Sóc molt afortunada d’haver pogut participar en el programa i d’ajudar, en la mesura del possible, a compensar dèficits educatius i afectius d’aquests nins. Es tracta d’una oportunitat inmesurable la de poder minvar desigualtats socials i, sobretot, es tracta d’una oportunitat inmesurable poder apropar-te a altres realitats desconegudes per les altres persones.

14202675_10154413023611768_7332264229401239823_n

En tot el Perú únicament hi ha un hospital pediàtric, l’hospital El niño. És per aquest motiu que famílies de totes les províncies del país han de viatjar fins a la capital, famílies que no tenen recursos i altres fills als que cuidar. Aquesta història es repeteix en molts dels infants que estan hospitalitzats, la majoria sense ningú que els acompanyi ja que els familiars han de tornar a la llar per cuidar dels altres fills i seguir treballant. Nins entrant a la puvertat que no han anat mai a l’escola i no saben lletgir ni escriure, d’altres que et demanen ajut econòmic i d’altres que no han usat mai una Tablet. Cada un d’ells és una història, un món. I també una generositat infinita quan et regalen la seva rialla malgrat les seves circumstàncies, quan arribes a la sala i t’estan esperant ansiosos per a començar l’activitat, per socialitzar, per aprendre coses noves de l’escola i de tu, del teu país i de la teva cultura,  per ensenyar-te ells la seva… El que aprenen de tu és molt, però tot el que t’ensenyen ells és molt més. M’he emportat a casa molt més del que jo he pogut oferir, que ha estat molt.

14222233_10154425789306768_7922481570460083642_n

Es tracta d’un programa molt ben organitzat, amb unes directrius molt clares. La base del seu funcionament es centra en la comunicació entre voluntaris, coordinadors i infants. Es tracta de persones que realment els apassiona el que estan fent, i ho fan el millor que saben. Ens van acollir amb els braços oberts i vam partir amb una llàgrima als ulls. Ha estat un plaer enorme tenir l’oportunitat de treballar-hi i aprendre d’ells. Només puc que Moltes gràcies per tot i espero que ens poguem tornar a veure prest. Adéu siau!

14039925_10154369996641768_5030512490388979653_n

Laia Riera.

Salir de la zona de confort y volar.

 

Salir de Mallorca, llegar a Perú y que des de el primer momento te sientas como en casa. Así me han hecho sentir en esta gran experiencia.

En Aprendo Contigo nos han dado la oportunidad de ser parte activa de su proyecto. Donde hemos podido opinar, participar y siempre se nos ha tenido en cuenta para cualquier actividad. Gilda, Molly y Victor están pendiente de ti en todo momento.

Mi experiencia el proyecto ha sido muy especial y emocional. Los chic@s tehacen el trabajo muy fácil y te saben hacer saber que para ellos es muy importante el trabajo que llevan a cabo en el proyecto.

Por otra parte ha sido muy especial compartir ese tiempo con los compañeros que fueron elegidos para cooperar. Hemos vivido muchas historias pero siempre con una sonrisa. Esto ha hecho que las cosas hayan ido muy fluidas y sean muy intensas. Con ellos tuve la suerte de visitar Máncora, Huaraz e Iquitos.

Otra de las cosas que han hecho más increíble esta cooperación a sido el viajar solo. En mi caso llegué antes que los otros voluntarios y terminé antes la cooperación. Así hice otra parte del viaje solo donde conocí mucha gente cada cual más especial. Las cuales les debo agradecer que hayan sido parte del viaje porque la verdad lo han hecho mágico.

Cada vez que recuerdo está magnifica experiencia tengo un orgasmo emocional, ha sido bacan!!

 

img_5438img_5005img_5686

Este vídeo refleja bastante bien la experiencia que he vivido.

Aprendo Contigo – Perú 2016

¡Hola a todos!

Estamos ya de vuelta de nuestra estancia solidaria en Aprendo Contigo, Perú. Ahora, en nuestras casas siento que el tiempo se ha pasado volando y que lo vivido ha sido un sueño.

Hemos tenido la suerte de crear un grupo bonito entre nosotros, ya desde el primer día entre cervezas y bares hicimos piña; y eso, estando tan lejos de los tuyos se hace maravilloso. Creo que es una de las cosas que más ha pesado a la hora de disfrutar plenamente de la experiencia. Gracias compañeros de viaje, gracias amigos, peruanos de adopción.

Al llegar a Lima y pasar por la oficina de Aprendo Contigo nos invadió una sensación de plenitud. La forma de hablar del proyecto de las gerentes, con ese cariño y esa ilusión; nos encendió por dentro. Estar ya allí y entender que podíamos hacer algo auténtico por los demás era único.

Nuestro primer día, el primer contacto, nos reveló el secreto de la fundación. Su misterio no era más que las ganas, la pasión y la dedicación que destinaban a los niños, a las manualidades, a cada actividad. A cada niño le adecuaban la tarea al nivel escolar que tenían, a la situación emocional que vivían. Esa personalización hacía que la atención que ofrecíamos fuese especial, delicada. Además, al acabar el turno, se reevaluaba la situación del niño, como había estado, que había manifestado, todo…De esta manera se podía hacer un seguimiento holístico, que te hacía entender el porqué eramos tan importantes para esos niños.

Algo así como una dinámica de grupo, se hacía antes de subir a las salsa una obertura donde te daban las tareas de los niños que ibas a llevar, indicaciones psicológicas de cada uno de ellos y consejos o herramientas que te podrían servir a ti para entablar una buena relación. Al acabar, en forma de cierre, se explicaba como he dicho, la situación del niño, pero también era el momento de la descarga emocional propia; donde poder hablar de lo vivido por ti mismo.

A nivel personal descubres otra forma de ver la vida. Otros problemas, otra prioridades. Conoces las realidades de los que no tuvieron suerte, o se la quitaron, de la cara b de la soledad, de las miserias de esta sociedad de contraste; donde unos tienen muchísimo y otros no tienen ni plata para abrigar a sus hijos.

Invitaros a vivir algo así creo que es una obligación ética. La distancia con los tuyos, ver la muerte tan pragmática y acercarte a las injusticias te hace valorar mucho lo que tenemos; y sobretodo querer cambiar aunque sea un detalle de este mundo herido.

Estar en Perú creo que también ha sido una suerte y una oportunidad. Hemos viajado casi cada fin de semana, y al final de nuestra estadía nos fuimos 15 días a ver lo que nos quedaba de este país tan maravilloso. Hemos estado en Mancora, Huaraz, Iquitos, Huacachina, Cuzco, Titi Kaka, Arequipa… muchos rincones mágicos de Perú. Lo dicho, si podéis y las vida os brinda una oportunidad como esta os enamoraréis de Perú.

Gracias a la oficina por darme tal oportunidad y confiar en que las personas se pueden ayudar de corazón