Gràcies, Perú!

Allillanchu!

Aquesta vegada escrivim des de la UIB per contar-vos com ens està anant l’adaptació a la rutina.

Fa cinc mesos que vàrem acabar les nostres pràctiques amb Wayra (Cusco, Perú) i encara desitgem aixecar-nos estant a Cusco per poder a retornar la dinàmica a la que ens havíem acostumat i de la que no ens volíem desacostumar.

Ara, des de la distància, podem veure que aquesta experiència ha estat més important i ens ha ensenyat més coses de les que pensàvem abans d’anar o inclús mentre estàvem allà: a posar-nos realment en el rol d’educadores socials, a viure dins una altra cultura, obrir la nostra ment i a relativitzar els problemes i considerem que tot això ha tingut una gran influència en nosaltres i creiem que ens ha ajudat a ser millors persones.

És cert que enyorem moltes coses: la dinàmica del dia a dia, el menjar, els paisatges i, sobretot a les persones que vàrem conèixer… però ho recordem amb molta alegria i amor.

En resum: que aquesta és una experiència increïble i recomanem a tothom que li faci il·lusió que es llevi la por i la visqui. Us assegurem que no us penedireu!!!

La meta está en Grecia (I parte)

A pocas horas de partir a Grecia, empiezo a sentir mucha emoción e ilusión de estar allí, y  sé que habrá más de una bonita historia personal que contar. Sí, soy Maritza y formo parte de uno de los programas de Voluntariado Internacional que la Oficina de Cooperación al Desarrollo y Solidaridad (OCDS) de la #UIB gestiona. Aina fue la primera persona con la que contacté en las oficinas del OCDS , ha sido quien me ha proporcionado toda la información relacionada con el Programa Socioeducativo de Soporte Emocional a las personas refugiadas en Grecia, y sin dudarlo ha estado disponible para resolver cualquier inquietud o dificultad que pudiese tener en relación con mi participación como voluntaria.

Ser voluntari@ no solo significa tener la iniciativa de “estar” con aquell@s que han sido obligados a salir de sus hogares, ahora refugiados, es también conocer de cerca la realidad global que los rodea. Así, debo decir que mis nuevos amig@s María, Francina, Arnau, Adrià y yo (quienes viajaremos a Grecia), después de recibir la capacitación por parte de la Fundación ACSAR  de la mano de  Jordi Tolrà;  ya estamos más que dispuestos y prácticamente listos, para compartir esta valiosa experiencia.

Bien, es hora de despedirse…no lo creo…es hora de viajar, y principalmente de llegar a la meta: K. Kavafis me espera también…

Ιθάκη – Ítaca

(K.Kavafis 1863-1933)

“Cuando emprendas tu viaje a Ítaca 
pide que el camino sea largo, 
lleno de aventuras, lleno de experiencias…”

 

 

 

 

A 9,948.02 Km de distancia

Somos Sandra y Sara, estudiantes de pedagogía y acabamos de empezar nuestra aventura en Perú. Llegamos hace unos días a la ciudad de Lima para realizar nuestras prácticas en la fundación Aprendo Contigo, una organización sin ánimo de lucro que trabaja para que niños y jóvenes hospitalizados puedan continuar con su educación y también tengan momentos de diversión dentro del hospital. El lema de Aprendo Contigo es “hagamos del tiempo de espero un tiempo de esperanza”. La acogida desde la ONG fue fantástica, nos han ayudado mucho y siempre están dispuestos a enseñarnos y resolver todas nuestras dudas. En cuanto a la ciudad, es cierto que el primer día nos quedamos un poco impactadas, porque la realidad de Lima es totalmente diferente a lo que podemos encontrar en España o en cualquier ciudad europea, pero con el paso de los días nos hemos ido familiarizando con sus calles y su gente. Estamos conociendo las maravillas que ofrece la ciudad y su fantástica gastronomía. Los primeros días no han podido ir mejor, estamos seguras de que esta experiencia va a ser inolvidable.

Sandra y Sara.

 

PERÚ… Here we go!!!

Dicen que ¨Cuando algo te hace muy feliz y a la vez te da un poco de miedo es que es exactamente lo que necesitas”

Y ¡cuánta razón! A medida que se acercaba la fecha las emociones salían a flote y nos era difícil identificarlas.

Ahora ya estamos aquí, y todo se presenta emocionante, Lima es una ciudad de contrastes, y te deja alucinando. La residencia es genial, pero lo mejor de todo es Alicia, es una persona maravillosa.

Estamos expectantes por todo lo que vendrá y lo que nos ofrecerá este país.

Daniela y Cristina.

Passatgeres a bord!

Hola! Ens presentam: Som na Laura i na Neus i formam part de la propera fornada de cooperants que parteixen al Perú; més concretament, nosaltres DEMÀ (ai, socorrito) partim a Cuzco a desenvolupar un projecte d’intervenció social amb l’associació Wayra.

Començam per na Laura! Sóc estudiant de 3r d’Educació Social encara que m’interessa molt la psicologia. Cant a una coral i m’agrada molt ballar. Gaudesc del contacte a la natura i de viatjar.

laura.jpg

Seguim amb na Neus! Sóc graduada en Art Dramàtic i estudiant de 4t de Pedagogia. Faig feina com a contacontes i dinamitzadora de teatre. M’encanta teixir, llegir (Un dels meus llibres preferits és “Ensayo sobre la ceguera” de Saramago). Sóc una friki de la cuina i, com na Laura, mai puc estar gaire enfora de la naturalesa.

 

Fotografia de Neus Marí.jpg

 

Hem estat uns dies capficades en els preparatius d’aquesta aventura que començam i encara no veim clar que ens entri tot dins les maletes! Cal dir que na Neus s’ha posat caparruda en dur un exemplar de “100 años de soledad” de García Marquez, escriptor peruà im-pres-cin-dible (en les seves paraules) i na Laura du un coixí de viatge regalat per algú especial (guiñoguiño).

Fins aquí doncs! Armades de spray antimosquits fins a les dents ens acomiadam! Desitjau-nos bon viatge!

Us mantendrem informats/des.

Besadones!

Laura i Neus.

¿Qué se te ha perdido a ti en Marruecos?

Antes de empezar mi aventura en Marruecos, escuchaba esa frase constantemente. Hoy, acabado mi viaje, puedo decir que llevaban razón. No se me había perdido absolutamente nada allí, pero he encontrado muchas cosas que me han dejado enamorada del país y de su gente.

He descubierto el valor de una sonrisa sincera y me han enseñado que no necesitas hablar la misma lengua para entenderte, pero sí el idioma universal de la empatía y la amabilidad. He caminado por las calles marroquís escuchando constantemente cómo nos daban la bienvenida, aunque llevásemos dos meses recorriendo los mismos lugares. Me ha redescubierto la necesidad de cuidar a nuestros mayores, ver cómo los jóvenes cuidan a los mayores es algo que hacía tiempo no veía en mi propio país.    Escuchar Saha cada vez que sales de un establecimiento, y sus sonrisas acompañándolo. He grabado en mi mente el momento en el que están agradecidos y se dan una pequeña palmada en el pecho, algo que seguirá encandilándome a pesar de tener la oportunidad de verlo muchos años seguidos.

En Tánger aprendes que si quieres moverte por sus calles debes compartir taxi y que el bullicio de su gente forma parte de su encanto, con las motos recorriendo las calles empedradas.  El vocerío que recorre cada esquina del país.  El contraste de colores y de olores. Su comida, sus dulces y su pan, sobre todo su pan. El té a cualquier hora del día y sin importar la temperatura que marque el termómetro, siempre calentito.  Caminar durante horas perdido por la medina, porque no es una bonita metáfora, es una realidad. Si te adentras por la medina estás perdido. Eso sí, te aseguro que es una pérdida llena de magia y sensaciones, rodeado del color de las alfombras y de las mantas, de mil tiendas que te invitan a que te quedes a vivir en ellas.  Los guías inesperados que te encuentras por las calles y se convierten en tus amigos durante unas horas, sin esperar nada a cambio.  Las esperas infinitas porque como ellos dicen “la prisa mata”. Enamorarse de la cultura bereber y de sus pueblos.  Alucinar con la llegada del Ramadán y la revolución que ello provoca.

 

El panadero, el frutero, el niño de los huevos, el aparcacoches del barrio, los camareros del Normandie, las educadoras del centro y mis dos ángeles de la guarda, que sin ellos, el viaje no habría sido el mismo.  Sentir desde el minuto uno Marruecos como mi hogar. Sólo puedo estar agradecida por cada regalo que me llevo, por la inyección de realidad que me ha aportado esta experiencia.

Tras decir esto, debo decir que si no quieres enamorarte perdidamente de otro país, de sus costumbres y su gente, si no estás dispuesto a sentir otro país como tu casa, no solicites una beca de cooperación, porque corres el riesgo de vivir la mejor experiencia de tu vida.

 

“Cuando uno se marcha

y vuelve al tiempo

lo hace con otro color de ojos,

con un peso diferente en las manos,

con un sabor distinto en la espalda,

con un corazón que late en emigrante.” -Elvira Sastre.

 

Carla, Nerea, Rocío.

La nostra vida amb Wayra

Hola!

Som na Silvia Alcover, Tania Pozo i na Lucía Sánchez una altra vegada.

Aquest cop us escrivim des de Cusco per contar-vos un poc com ens està anant aquesta meravellosa experiència.

En primer lloc, volem explicar-vos un poc què és l’Associació Wayra i quina és la feina que desenvolupa.

Wayra va néixer el 5 de març del 2005 com una defensoria al voltant de Quispicanchi amb la missió de promoure una cultura de drets humans que dignifiqui la qualitat de vida d’aquesta població. No obstant això, actualment ofereix un servei més holístic, ja que els seus serveis s’han ampliat a: menjador, biblioteca i sala de lectura, sala d’ordinadors, ludoteca i assistència social, a més de mantenir les tasques d’assessoria i defensoria legal.

Pel que fa a la nostra tasca a aquesta associació, en un principi, vàrem començar essent una figura de suport en els diferents serveis, sempre de la mà de les assistentes socials, però, a poc a poc, ens varen anar més responsabilitats i una figura més protagonista pel que fa a les tasques d’una educadora social. Sempre tenint en compte la realitat i les característiques pròpies de cada poble, ja que cadascuna fa feina en un lloc diferent (Lucía a Andahuaylillas, Tania a Huaro i Silvia a Urcos).

El nostre dia a dia consisteix a aixecar-mos a les set del matí per començar a preparar-nos per un dia de treball que comença a les nou del matí. Donat que vivim a Andahuaylillas, na Tania i na Silvia sortim cap a la feina a les vuit i mitja per agafar un col·lectiu (un taxi on es fica tanta gent com hi cap) i arribat d’hora als nostres llocs de feina.

Durant el matí ens dedicam a acompanyar en les tasques diàries referents a assistència social i a fer els preparatius de les activitats dels espais de ludoteca, biblioteca i sala d’ordinadors.

Aquesta relativa tranquil·litat es veu interrompuda al migdia, amb l’arribada dels nins i nines al menjador. En aquest moment, les nostres tasques són de promoure hàbits d’higiene abans i després de menjar i d’acompanyament durant aquest temps fins que arribi l’hora d’entrar als espais.

La forma de treball diària consisteix en que, en un primer moment, es dóna un suport als nins i nines en els seus deures de l’escola perquè després realitzin distintes activitats a ludoteca, biblioteca i sala d’ordinadors on es treballen valors com l’autoestima, l’autoconcepte, habilitats de comunicació, sexualitat, etc. i també s’intenta que aquests siguin uns espais on els nins i nines es puguin sentir bé, segurs i segures i on es pugui respondre a algunes de les seves necessitats que per motius personals i familiars pot ser que no estiguin totalment cobertes.

El nostre dia de feina finalitza a les sis de s’horabaixa, quan tornam esgotades a les nostres habitacions on pensam de quina manera la nostra presencia pot ser útil per poder ajudar a la millora de la situació d’aquests nins i nines i les seves famílies.

Per acabar, volem contar-vos que estam dissenyant un petit pla d’intervenció amb unes quantes famílies de cada poble que han estat seleccionades per les assistentes socials a causa de les seves situacions característiques amb l’objectiu de proposar un espai de reflexió sobre la seva realitat per tal d’aconseguir canvis autogestionats en la convivència familiar i de compartir experiències i emocions positives en família.

Estam molt emocionades amb aquest petit projecte i molt agraïdes per la responsabilitat i confiança que ens han donat des de Wayra. Ja us contarem com surt! Desitjau-mos sort!

PD: Sentim molt l’espera per la publicació d’aquest relat, però el Wi-Fi no és la millor part de la nostra experiència (encara que tampoc no l’enyoram!!)

LA MÁGIA DE TÁNGER

Todavía no llevamos una semana en Marruecos y ya sentimos este lugar como nuestro hogar. Somos estudiantes de la Universidad de las Islas Baleares y hace unos meses decidimos embarcarnos en esta aventura hacia Tánger, concretamente en Effetah, un Centro de Educación Especial para niños con sordera profunda y severa. Somos tres chicas y en la actualidad estamos cursando el cuarto curso del Grado en Educación Primaria con especialización en Audición y Lenguaje y Apoyo Educativo: Carla, 30 años, quien es su cuarta experiencia fuera del país en el ámbito académico; Rocío, de 28 años y Nerea, de 22 años, que para las cuales esta es la primera ocasión en la que realizan estudios fuera de casa, saliendo así de su zona de confort.

Para trasladarnos a Tánger, hemos solicitado una beca de cooperación en la OCDS (Oficina de Cooperación al Desarrollo y Solidaridad) de la UIB, que conocimos a través de la web de la propia universidad, y que desde un primer momento llamó nuestra atención. El proceso de selección fue sencillo gracias a la ayuda que proporcionan desde la oficina, con especial hincapié en Aina Gayà, quien nos ha acompañado durante el proceso.  Para poder acceder a dicha beca, ha sido necesario realizar el Curso de Voluntariado en Cooperación al Desarrollo, facilitado por la misma oficina de forma gratuita, y que nos resultó realmente interesante para la realización de nuestras prácticas, ya que nos acercó a una realidad que a veces olvidamos que existe.

En cuanto a nuestra expectativa hacia la estancia en Marruecos ha sido cambiante y emocionante a la vez. Es un país que en un primer momento puede resultar imponente por el desconocimiento que tenemos en nuestro país en relación a su cultura, así como el reto que nos supone realizar las prácticas en un centro de niños con dificultades auditivas, siendo este nuestro primer contacto con este tipo de alumnado.

En el poco tiempo que llevamos aquí, nuestra adaptación está siendo rápida y sencilla, no únicamente por los ciudadanos de Tánger y la belleza de sus calles, sino también por la ayuda que nos han proporcionado los profesores de la universidad al facilitarnos un contacto por lo que respecta a la vivienda y la vida aquí.

¡Esperamos que sigáis nuestra experiencia y la viváis con tanta ilusión como nosotras!

Nos vemos pronto, saludos desde Tánger 🙂

مع السلامة

 

Mallorca – Madrid – Miami – Lima – Pròximament: Cusco

Hola!
Som na Lucía, Tania i Silvia, tres estudiants d’Educació Social i vos escrivim des de Lima a una setmana de començar les nostres pràctiques a Cusco.
Després de 24 hores (¡24!) entre vols i escales, arribam a Lima i el primer que ens va impactar va ser sentir a la ràdio del taxi “Hits del verano 2018”. Així va ser com ens vàrem adonar de que estàvem a l’altra part del món.
De moment ens estam dedicant a fer turisme, conèixer un poc del país i de les persones i, sobretot, a menjar molt ja que ens trobem en la capital gastronòmica de Amèrica Llatina.
Dia 27 agafam un altre avió per anar cap a Cusco a començar les nostres pràctiques a l’associació Wayra, la qual treballa dins el marc dels drets humans.
Estam molt il·lusionades i, a la vegada, un poc nervioses perquè no sabem el que ens espera i ens fa por el mal d’altures, però tot això forma part de l’aventura.
Seguirem informant!

 

Trobada amb les persones que han participat en els programes de mobilitat internacional de l’OCDS

Aquest matí hem dut a terme una trobada de les persones que han participat en els programes de mobilitat internacional de l’OCDS durant el curs acadèmic 2016-17

12 PERSONES (11 alumnes i 1 PAS) participants als dos programes de mobilitat: Estades Solidàries i Beques de Pràctiques a 6 contraparts sòcies de 4 entitats locals de les Illes Balears i a 3 països diferents.

Enllaç a la noticía del Diari UIB!

Compartim els materials que han preparat per a l’ocasió les participants!

Nom i llinatges Programa de mobilitat, contrapart i país   Materials
Cinthia Frias Butrón Estades Solidàries / Fundación de Solidaridad  Amaranta /Proyecto Sayari Warmi- Adoratrices de Cochabamba, Bolívia   Mira la presentació de na Cinthia
Marta Egidos Mas Estades Solidàries /INHEDITOS/ Aprendo Contigo. Lima, PERÚ Mira la presentació de na Marta i na Blanca
Blanca Carriquí Alcover
Neus Diéguez Bennasar i Rosa Magdalena Illa Torrens (PAS) Estades Solidàries / Alcúdia Solidària/ CANAT. Piura, PERÚ

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Joana Maria Caldentey Cabrer

Estades Solidàries/Fundación  Amazonia/ Sucre, BOLIVIA  

 

 

Mira la presentació de na Joana Maria i na Francesca

Francesca Morey Rosselló
Kenia Ballesteros Fernández
Marta de la Rocha Macay

Antoni Marimón Roman

Beques de pràctiques / Estudis de Mestre / CIDE- Xarxa d’escoles alternatives del Perú
 

 

 

Caterina Maria Franch Socias

 

Beques de pràctiques/ Estudis d’Infermeria/Universitat Estatal de Bolívar

 

Mira la presentació de na Caterina i na M. Magdalena

Maria Magdalena Melià Sagreras

Gràcies per la vostra dedicació i compromís!

#SomUIB #EstadesSolidàriesUIB #BequesDePràctiquesUIB

 

51 días fuera de casa

Hace 57 días que emprendí la aventura más incierta de mi vida. Recuerdo que la primera vez que escribí en el blog lo hice desde mi tierra, Mallorca y ahora lo hago desde mi segunda casa, Sucre (Bolivia). Y digo mi casa porque así me hacen sentir.

Exactamente, os cuento mi experiencia desde el hogar Misk’y Wasy (escrito en quechua quiere decir algo así como dulce hogar), en la zona de Zurapata, Chuquisaca/Sucre (la ciudad recibe hasta 4 nombres diferentes).

Os cuento que cuando llegué, me senti un poco desubicada puesto que no sabía dónde iba a estar ni cuáles serían mis funciones. Ahora, estoy completamente ubicada e integrada, tanto que no sé si seré capaz de decir adiós.

Doña Luisa (o Doña Lui o Lulú, para los amigos) es una persona brillante, llena de amor y alegría. Es como una abuela para las niñas y los que vamos llegando. Y digo abuela porque el puesto de mamá ya está ocupado. Nos cocina cada día y con cada plato nos acerca un poco más a la cultura chuquisaqueña. Ya me voy familiarizando con eso de que “aquí todo pica” y con los nombrecillos de algunos alimentos. Tengo buenas maestras y mucho interés por aprender. Arbejas (guisantes), chuño (patata deshidratada), ají (condimento que pica un potosí), api, pipocas (palomitas), durazno (melocotón), palta (aguacate), mocochinchi (que viene a ser algo así como orejones), harto (para señalar que es mucho) o mote (una variedad de maíz de las tantas que hay aquí) son algunas palabras con las que ya estoy familiarizada.

La Licenciada (léase como lisen) Vanesa ocupa el puesto de mami. Ella es la que se encarga de que todo esto funcione, es el motor del hogar. Gracias a ella, el hogar adquiere prestigio y marcha correctamente. Pero lo que muchos no saben es que además de ser una excelente madre de 32 niñas, es una gran persona y amiga. No todo el mundo tiene la suerte de poder conocerla y acercarse a ella ya que desempeña muchas funciones dentro del hogar además de la de educadora. Yo, me considero una privilegiada porque cada día comparto algo diferente con ella. Me enseña cada rinconcito de su cultura y gracias a ella he aprendido a amar las pequeñas cosas de Sucre.

Don William (el conserje y padre del hogar de los chicos), Katia (la administradora y mujer molona), Nelly (la mamá del hogar de chicos), Amparo (voluntaria española afincada en Sucre), los otros voluntarios, los chicos del hogar Lusavi, Doña Irene, y otras tantas personas que pasan a diario por ambos hogares, también forman parte de esta gran familia que cada día lucha por intentar dar un mejor futuro a unos niños que no tienen los privilegios que otros gozan.

¿Y qué voy a decir de mis niñas? Dicen que lo mejor se deja para lo último y ellas, son lo mejor. Son las que dan alegría, dolores de cabeza, las que te regalan sonrisas y reclaman abrazos, las que todo el tiempo piden tu atención y cariño, las que te roban lágrimas y te devuelven amor, las que te dan los buenos días y las buenas noches, las que te ofrecen sin importarles quedarse sin, las que te cuentan sus historias en la escuela y de las que te sientes orgullosa cuando ves sus boletines del colegio. Las que te hacen creer que todo vale la pena y por las que luchas sin importar el trabajo pesado diario.
Nancy, Sandra, Zulma, Ximena, Zulema, Jhaneth, Yashira, Celia, Belén, Nicol, Maribel Garnica, Sofía, Rosita, Maribel Velasquez,  Mariela, Virginia, Carmen, Abigail, Rosalía Moreno, Noemí, Joselinda, Juanita, Bethy, Fabiola, Jhovana, Rosmery, Rosalía Choque, Mayra, Ayda, Rosa Mary, Elza y Mery son las culpables de que parte de mi alma se quede aquí en Sucre, con ellas.

 

Danna Robles, voluntariado para la Fundación Amazonia desde Sucre, Bolivia.

Desadaptació- Adaptació- Desadaptació- Adaptació

O el que és el mateix Piura- Piura- Mallorca- Mallorca.

Fou fàcil prendre la decisió de partir a 9802 km fora de casa, però en cap moment fou fàcil l’adaptació a una nova ciutat plena de pols, cotxes, mototaxis, cans vagabunds, policies i seguretat privada a les portes de les cases, homes que et xulen si vas pal carrer, d’altres que et criden des de l’altre acera dient “gringa” o que et puguin els preus dels aliments al mercat per ser blanca.

 

Caterina – Piura

 Vuit setmanes per arribar a estimar allò que mai pensava estimar.

 

El primer dia a Piura.

Dia 31 de juliol a les 7h del matí arribam a Piura després de 16 hores amb autocar fent el recorregut Lima- Piura. Un cop arribam allà anem al que seria casa nostra durant aquells 2 mesos.

Al mateix matí, l’associació que ens acollia, CANAT, feia una excursió al “Bajo Piura” per visitar la zona més afectada per les pluges, adéu Jet-Lag. Aquell dia fou intens, xerrar amb les persones d’allà impressionava, veure com no tenien res i el poc que tenien ho van perdre rera el desbordament del riu. Sí, l’ajuda humanitària arribà, però no per a tots igual i tard. “-Ah! Que bueno, teneis botas de agua! + Sí, llegaron cuando ya no habia barro”.

La resta de setmana fou d’inducció, vam visitar tots els programes de CANAT, que són 3 i en diferents llocs físicament, Manitos Creciendo, Manitos Trabajando i Manitos Jugando. Aquesta primera setmana també fou per adaptar-se a la ciutat, la gent d’allà i al canvi de moneda (1 e = 3,88soles, més o menys, ja que canviava en funció a la bossa/economia), na Neus i jo vam  optar per fer vida com els d’allà i no fer conversions, per nosaltres 1sol seria com 1e.

Recordo com aquella primera setmana no fou fàcil caminar per allà sense enfadar-me, climatològicament allà és l’hivern però per nosaltres el clima és calorós i anavem amb colçons curts, cosa que ens aregàvem a les mirades, comentaris i els “fiu-fiu”  dels homes d’allà, hi ha molt de maxisme, al final t’acostumes i passes (no pots optar per algun tipus de conductes, ja que no saps a que t’exposes).

Dissabte 5 i diumenge 6 vam estar a “La Tortuga” a 3 hores de Piura (les distàncies són llargues). Vam veure el mar, menjar ceviche preparat pels nins d’allà i vam dormir baix les estrelles a la platja vermella amb la resta de voluntaris de CANAT.

IMG_20170805_125710.jpg

Voluntaris- La Tortuga- Playa Los Lobitos 

El dia a dia.

Entre setmana l’activitat diària és a l’associació, els caps de setmana són per nosaltres, que vam aprofitar per visitar tot allò que vam tenir temps (mai és suficient). Els dilluns es fa programació de la setmana, no hi ha atenció amb els nins i adolescents.

El dilluns 7 em van comunicar que per la meva formació (sóc estudiant d’infermeria de 4rt curs ara) em mouria pels programes de Manitos Trabajando i Manitos Jugando, més les activitats extres que es durien a terme, com fer un informe sobre la situació del menjador de CANAT, conjuntament amb en Juan, estudiant de medicina de Valladolid, o la participació amb la realització d’unes enquestes per una investigació de la UIB a Monica Zapata. Per tant, això vaig estar fent la segona setmana.

21014176_1926732084281567_631693577533150254_o.jpg

La tercera setmana es va realitzar un taller a les famílies (pares i mares) dels nins, aquí vam tornar a participar fent una petita aportació sobre la cloració de l’aigua, la importància del rentat de mans i l’alimentació saludable. El taller va anar molt bé, però no és fàcil exposar l’importància del consum de la verdura i la fruita si a casa no tenen una gelera per mantenir l’aliment en bones condicions, o si un kg de mandarines són més cares que 4 paquets de galletes o chifes (patatilla de plàtan).

 

La quarta, cinquena i sexta setmana activitat normal, donava una mà a Manitos Trabajando i al Manitos Jugando. Es va repetint el taller per a les famílies a un altre punt i vam preparar conjuntament amb altres voluntaris el material per un altre taller.

IMG-20170810-WA0019.jpgIMG_20170814_163421.jpg

 

La setena setmana, vam fer el taller d’higiene, on tractàvem el tema d’higiene corporal, higiene bucodental, rentat de mans i la pediculosi, que anava dirigit als nins de trabajando i jugando. Aquest taller el vam impartir amb n’Àlex i n’Alicia (dos voluntaris infermers espanyols), en Juan i jo. Per fer-lo atractiu i dinàmic vam preparar molt de material on la imaginació fou el punt fort per evitar avorriment i capta l’atenció dels nins.

DSCN7924.JPG

La darrera setmana la vam passar visitant Cusco amb uns altres voluntaris de Mallorca! El món és més petit del que pensam.

IMG_20170919_111155.jpg

IMG-20170918-WA0017.jpg

CANAT

L’activitat de Manitos Trabajando s’iniciava a les 12-12:30h quan arribaven els nins de l’escola, es dutxaven, dinaven i començava l’activitat formativa basada en valors, per acabar realitzaven les tasques de l’escola. I quina era la meva funció com a voluntari? Donar una mà, a les dutxes, conversant al menjador que s’havien d’acabar tot el menjar, la importància de les verdures, proposant activitats als formadors… El centre físicament estava vora el mercat a Piura i els nins tenien entre 6 i 16 anys.

L’activitat de Manitos Jugando, com el propi nom diu, era anar allà a jugar, jocs on es treballava els valors del programa.  Es duia a trema a dos assentaments humans, a Ricardo Palma i a Monica Zapata, amb nins d’edats de 0 a 14 anys.

Els nins i nines de CANAT necessiten amor, amor i més amor. Que estiguis allà per escoltar-los, donar una mà i donar-lis amor, no tenen una vida fàcil i les abraçades són més fortes que un mal dia.

Pel que fa als formadors escolten i accepten les proposter que suggereixes i t’ajuden amb el que necessitis. Ells són els pilars de l’associació.

Durant l’estada vaig coincidir amb un gran volum de voluntaris, voluntaris que van i venen, comences el teu camí amb uns, durant l’estada en coneixes uns altres i acabes la teva estància amb un altres, les festes de benvinguda  i les despedides són constants.

DSCN3016.JPGIMG_20170824_175825.jpg

Fora de CANAT

No tot és treballar. Les tardes o vespres estan per compartir l’experiència amb els altres voluntaris d’arreu d’europa, anar a fer gelats, algun partidet de futbol, perdre’s pel mercat  o el que et vengui en gana. Els caps de setmana nosaltres els vam aprofitar per visitar i conèixer Perú.

Quan ja dúiem un mes allà vam fer un grup d’amics peruanos, quina llàstima no haver-mos conegut abans. Aquí fou quan vam aprendre molt de la cultura d’allà.

IMG-20170915-WA0039.jpg

 

La tornada a Mallorca

El dia a dia al Perú em va enganxar, em va servir per conèixer-me a mi mateixa, conèixer a molta gent i les seves vides, paisatges desconeguts, olors, menjars, la cultura…

Dos mesos pareixia molt de temps però un cop ets allà i formes part de la societat peruana, quan ja t’has adaptat i ets una més, el temps vola i ja has de tornar a Mallorca i costa, costa molt o almenys a mi. Deixes allà part del que ets tu per tornar a la “realitat” de casa teva, del que la gent espera de tu i de la rutina del dia a dia.

 

Notes

Nota 1- El millor de tot és deixar la mirada europea, un cop ho aconsegueixes gaudeixes més del que estàs vivint.

Nota 2- Si pots anar 3 mesos no hi vagis 2, els temps es fa curt.

Nota 3- El temps vola, fes tot allò que et vengui en gana. Si tens l’oportunitat fes-ho, no esperis, a mi m’han quedat coses pendents perquè tanmateix tenia 2 mesos per fer-ho.

 

Si algú vol saber alguna cosa més detallada de l’experiència o del programa que m’escrigui a rp.caterina3@gmail.com i intentaré contestar.

Una setmana d’inflexió

Estic a una setmana i mitja d’acabar el meu voluntariat a Piura (Perú) i ara és quan estic adquirint les eines reals per respondre a la pregunta que em fa tothom: “Com va tot per Perú?”. Fins a dia d’avui la resposta que més he donat ha estat: “Diferent”. Però fins ara he estat incapaç de fer la valoració més profunda que tothom espera perquè encara no havia digerit tot el que havia vist.

Primer de tot, vull dir que m’ha sorprès molt adonar-me que m’ha costat molt adaptar-me al lloc. Venia conscienciada que trobaria pobresa i dificultats però el que no havia previst és que toparia amb un caos tan gran que em deixaria anul·lada dues setmanes bones.  El descontrol, soroll i desordre de Piura han fet que el meu procés d’adaptació hagi estat més llarg del previst. Durant la primera setmana, tot em superava i, fins i tot, m’era impossible orientar-me pel carrer! No entenia com em podia estar passant allò a mi, una persona que em consider bastant rodada, acostumada a viatjar i a adaptar-me a noves coses. La segona setmana ja vaig aconseguir orientar-me i vaig deixar de tenir taquicàrdies cada vegada que sortia al carrer.

No va ser fins la tercera setmana que vaig començar a apreciar la realitat del lloc i ara, la quarta setmana, és quan, davant la pregunta “Com va tot per Perú?”, puc començar a intuir una resposta que va més enllà. Avui viatjant en cotxe mirava per la finestra els mateixos carrers que veig des del primer dia i els he trobat entranyables. Un negoci de queviures a cada cantonada, un grup de persones ajudant a arreglar una mototaxi en germanor, nins jugant sense, literalment, res… Llavors m’he adonat que no ha estat fins que  m’he acostumat a caminar entre niguls de polseguera, manades de cans de carrer i escombraries que he pogut arribar a mirar les coses com es en realitat són: senzilles, bàsiques, humanes.

Em queda una setmana i mitja per partir de Piura i em sent desconcertada. Tenc ganes de retrobar-me amb la meva gent perquè després de quatre setmanes ja els enyor. Però fa uns dies que començ a tenir ganes de descobrir aquest lloc des de la nova perspectiva que s’obre just ara. Tenc ganes de donar-li una altra oportunitat a Piura perquè el procés d’adaptació inicial no li fa justícia.

Així que els meus consells per a futures persones que viatgin a aquesta destinació serien dos bàsicament. En primer lloc, que hi vagin el màxim de temps possible per poder arribar al punt de gaudir de la ciutat així com es mereix, que és el punt on estic jo ara. En segon lloc, i molt important, que valorin bé si volen anar a una ciutat o a una zona rural perquè són dos mons totalment diferents i si un va amb unes expectatives de trobar-se quelcom diferent al que trobarà pot sentir-se malament. En tercer lloc, que mengin de tot!! Aquí la gastronomia és boníssima i el ceviche, espectacular! Finalment, jo els recomanaria que mirin amb els ulls ben oberts tot els que envolta. De tot se’n pot aprendre; fins i tot del que sembla que no en pot sortir res.

 

Prácticas el Salvador 2017

Hola!!! Escribimos para contar  nuestra experiencia en el país del Salvador. Queríamos escribir antes pero hay problemas de conexión.

Ya hace casi dos meses que llegamos al país. Antes de escribir nuestra experiencia de prácticas queremos explicaros algunas cosas de este país. Nuestra primera impresión al llegar fue fijarnos en los paisajes tan naturales y verdes, casi sin edificar. Los paisajes son muy diferentes en comparación a nuestra isla , por ejemplo las playas son de arena negra y el agua es algo turbia, los pequeños pueblos como el de Suchitoto que es un pueblo colonial son muy pintorescos, las casas de distintos colores…Es un país digno de visitar para turistear, pero hay que ir con cuidado dado la inseguridad.

IMG-20170813-WA0018

PRÁCTICAS EN TRABAJO SOCIAL.

Antes de llegar al país y empezar a desarrollar nuestro rol profesional, tuvimos que pasar un proceso de selección y después la OCDS te da una serie de pautas a realizar antes del viaje, IMPORTANTE SEGUIRLAS (nada difícil)

En cuanto a nuestro trabajo decir que hemos realizado las prácticas en la fundación FUNSALPRODESE participando en varios proyectos como por ejemplo: la intervención con el grupo de mujeres emprendedoras del municipio de Conchagüita. La labor ha sido la de motivar al grupo para que  el proyecto llegue a buen puerto.

WhatsApp Image 2017-08-24 at 04.03.15

Un saludo!

Nuevas experiencias. Bolivia 2017

¡Hola a todos!

Me presento, soy Danna Robles, recién graduada en Trabajo Social y seleccionada para el programa de Estades Solidàries en Bolivia (con la fundación Amazonia). Siento no haber podido dedicar tiempo antes al blog pero el verano siempre viene cargado de trabajo!

Os escribo a 27 días de emprender la aventura de mi vida! Mis compañeras Joana i Xisca ya están en Sucre, ciudad en la que desempeñaremos nuestras funciones como voluntarias, y dentro de poquito, Kenia y yo estaremos con ellas! Me muero de ganas… de ganas y de incertidumbre, para qué negarlo!

Personalmente, es el viaje más largo que voy a emprender ya que nunca he subido a un avión tantas horas seguidas, ni me he marchado de casa tanto tiempo! Así que la incertidumbre es máxima, pero las ganas son mayores!

Lo que me trae más dolores de cabeza es la situación aeroportuaria. Me preocupa que me pierdan o abran la maleta, que nos hagan controles infinitos o que nos pongan poco días de permiso en el visado! Soy un poco paranoica, lo sé, pero no puedo evitar pensar en estas cosas… Me consuela saber que Joana y Xisca han llegado sanas y salvas!

Os dejo una foto del día que nos conocimos las cuatro. No habiamos coincidido nunca pero la UIB y la OCDS nos juntó. Ese día nos reunimos en el centro de Palma y decidimos cómo organizarnos. Llegamos a la conclusión de que Joana y Xisca marcharían juntas en Agosto y Kenia y yo esperaríamos hasta Septiembre por motivos laborales. Desde ese día hemos mantenido el contacto las cuatro por redes sociales e incluso hemos llegado a coincidir en algunos actos! Sabemos que Joana y Xisca están muy bien allí, disfrutando de la experiencia y participando a tope! (Ens veiem aviat nines!). Así que ahora sólo nos falta volvernos a encontrar en el que será nuestro próximo hogar!

received_10158670937635311

De izquierda a derecha: Xisca, yo, Joana y Kenia.

Aprovecho, también, para recomendaros que visitéis la página web o el canal de YouTube de la Fundación Amazonia para que veáis la bonita labor que llevan a cabo.

 

10 de Septiembre llega pronto que te estamos esperando con mucha expectacion!

 

DANNA