La nostra vida amb Wayra

Hola!

Som na Silvia Alcover, Tania Pozo i na Lucía Sánchez una altra vegada.

Aquest cop us escrivim des de Cusco per contar-vos un poc com ens està anant aquesta meravellosa experiència.

En primer lloc, volem explicar-vos un poc què és l’Associació Wayra i quina és la feina que desenvolupa.

Wayra va néixer el 5 de març del 2005 com una defensoria al voltant de Quispicanchi amb la missió de promoure una cultura de drets humans que dignifiqui la qualitat de vida d’aquesta població. No obstant això, actualment ofereix un servei més holístic, ja que els seus serveis s’han ampliat a: menjador, biblioteca i sala de lectura, sala d’ordinadors, ludoteca i assistència social, a més de mantenir les tasques d’assessoria i defensoria legal.

Pel que fa a la nostra tasca a aquesta associació, en un principi, vàrem començar essent una figura de suport en els diferents serveis, sempre de la mà de les assistentes socials, però, a poc a poc, ens varen anar més responsabilitats i una figura més protagonista pel que fa a les tasques d’una educadora social. Sempre tenint en compte la realitat i les característiques pròpies de cada poble, ja que cadascuna fa feina en un lloc diferent (Lucía a Andahuaylillas, Tania a Huaro i Silvia a Urcos).

El nostre dia a dia consisteix a aixecar-mos a les set del matí per començar a preparar-nos per un dia de treball que comença a les nou del matí. Donat que vivim a Andahuaylillas, na Tania i na Silvia sortim cap a la feina a les vuit i mitja per agafar un col·lectiu (un taxi on es fica tanta gent com hi cap) i arribat d’hora als nostres llocs de feina.

Durant el matí ens dedicam a acompanyar en les tasques diàries referents a assistència social i a fer els preparatius de les activitats dels espais de ludoteca, biblioteca i sala d’ordinadors.

Aquesta relativa tranquil·litat es veu interrompuda al migdia, amb l’arribada dels nins i nines al menjador. En aquest moment, les nostres tasques són de promoure hàbits d’higiene abans i després de menjar i d’acompanyament durant aquest temps fins que arribi l’hora d’entrar als espais.

La forma de treball diària consisteix en que, en un primer moment, es dóna un suport als nins i nines en els seus deures de l’escola perquè després realitzin distintes activitats a ludoteca, biblioteca i sala d’ordinadors on es treballen valors com l’autoestima, l’autoconcepte, habilitats de comunicació, sexualitat, etc. i també s’intenta que aquests siguin uns espais on els nins i nines es puguin sentir bé, segurs i segures i on es pugui respondre a algunes de les seves necessitats que per motius personals i familiars pot ser que no estiguin totalment cobertes.

El nostre dia de feina finalitza a les sis de s’horabaixa, quan tornam esgotades a les nostres habitacions on pensam de quina manera la nostra presencia pot ser útil per poder ajudar a la millora de la situació d’aquests nins i nines i les seves famílies.

Per acabar, volem contar-vos que estam dissenyant un petit pla d’intervenció amb unes quantes famílies de cada poble que han estat seleccionades per les assistentes socials a causa de les seves situacions característiques amb l’objectiu de proposar un espai de reflexió sobre la seva realitat per tal d’aconseguir canvis autogestionats en la convivència familiar i de compartir experiències i emocions positives en família.

Estam molt emocionades amb aquest petit projecte i molt agraïdes per la responsabilitat i confiança que ens han donat des de Wayra. Ja us contarem com surt! Desitjau-mos sort!

PD: Sentim molt l’espera per la publicació d’aquest relat, però el Wi-Fi no és la millor part de la nostra experiència (encara que tampoc no l’enyoram!!)

Anuncis

LA MÁGIA DE TÁNGER

Todavía no llevamos una semana en Marruecos y ya sentimos este lugar como nuestro hogar. Somos estudiantes de la Universidad de las Islas Baleares y hace unos meses decidimos embarcarnos en esta aventura hacia Tánger, concretamente en Effetah, un Centro de Educación Especial para niños con sordera profunda y severa. Somos tres chicas y en la actualidad estamos cursando el cuarto curso del Grado en Educación Primaria con especialización en Audición y Lenguaje y Apoyo Educativo: Carla, 30 años, quien es su cuarta experiencia fuera del país en el ámbito académico; Rocío, de 28 años y Nerea, de 22 años, que para las cuales esta es la primera ocasión en la que realizan estudios fuera de casa, saliendo así de su zona de confort.

Para trasladarnos a Tánger, hemos solicitado una beca de cooperación en la OCDS (Oficina de Cooperación al Desarrollo y Solidaridad) de la UIB, que conocimos a través de la web de la propia universidad, y que desde un primer momento llamó nuestra atención. El proceso de selección fue sencillo gracias a la ayuda que proporcionan desde la oficina, con especial hincapié en Aina Gayà, quien nos ha acompañado durante el proceso.  Para poder acceder a dicha beca, ha sido necesario realizar el Curso de Voluntariado en Cooperación al Desarrollo, facilitado por la misma oficina de forma gratuita, y que nos resultó realmente interesante para la realización de nuestras prácticas, ya que nos acercó a una realidad que a veces olvidamos que existe.

En cuanto a nuestra expectativa hacia la estancia en Marruecos ha sido cambiante y emocionante a la vez. Es un país que en un primer momento puede resultar imponente por el desconocimiento que tenemos en nuestro país en relación a su cultura, así como el reto que nos supone realizar las prácticas en un centro de niños con dificultades auditivas, siendo este nuestro primer contacto con este tipo de alumnado.

En el poco tiempo que llevamos aquí, nuestra adaptación está siendo rápida y sencilla, no únicamente por los ciudadanos de Tánger y la belleza de sus calles, sino también por la ayuda que nos han proporcionado los profesores de la universidad al facilitarnos un contacto por lo que respecta a la vivienda y la vida aquí.

¡Esperamos que sigáis nuestra experiencia y la viváis con tanta ilusión como nosotras!

Nos vemos pronto, saludos desde Tánger 🙂

مع السلامة

 

Mallorca – Madrid – Miami – Lima – Pròximament: Cusco

Hola!
Som na Lucía, Tania i Silvia, tres estudiants d’Educació Social i vos escrivim des de Lima a una setmana de començar les nostres pràctiques a Cusco.
Després de 24 hores (¡24!) entre vols i escales, arribam a Lima i el primer que ens va impactar va ser sentir a la ràdio del taxi “Hits del verano 2018”. Així va ser com ens vàrem adonar de que estàvem a l’altra part del món.
De moment ens estam dedicant a fer turisme, conèixer un poc del país i de les persones i, sobretot, a menjar molt ja que ens trobem en la capital gastronòmica de Amèrica Llatina.
Dia 27 agafam un altre avió per anar cap a Cusco a començar les nostres pràctiques a l’associació Wayra, la qual treballa dins el marc dels drets humans.
Estam molt il·lusionades i, a la vegada, un poc nervioses perquè no sabem el que ens espera i ens fa por el mal d’altures, però tot això forma part de l’aventura.
Seguirem informant!

 

Trobada amb les persones que han participat en els programes de mobilitat internacional de l’OCDS

Aquest matí hem dut a terme una trobada de les persones que han participat en els programes de mobilitat internacional de l’OCDS durant el curs acadèmic 2016-17

12 PERSONES (11 alumnes i 1 PAS) participants als dos programes de mobilitat: Estades Solidàries i Beques de Pràctiques a 6 contraparts sòcies de 4 entitats locals de les Illes Balears i a 3 països diferents.

Enllaç a la noticía del Diari UIB!

Compartim els materials que han preparat per a l’ocasió les participants!

Nom i llinatges Programa de mobilitat, contrapart i país   Materials
Cinthia Frias Butrón Estades Solidàries / Fundación de Solidaridad  Amaranta /Proyecto Sayari Warmi- Adoratrices de Cochabamba, Bolívia   Mira la presentació de na Cinthia
Marta Egidos Mas Estades Solidàries /INHEDITOS/ Aprendo Contigo. Lima, PERÚ Mira la presentació de na Marta i na Blanca
Blanca Carriquí Alcover
Neus Diéguez Bennasar i Rosa Magdalena Illa Torrens (PAS) Estades Solidàries / Alcúdia Solidària/ CANAT. Piura, PERÚ

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

Joana Maria Caldentey Cabrer

Estades Solidàries/Fundación  Amazonia/ Sucre, BOLIVIA  

 

 

Mira la presentació de na Joana Maria i na Francesca

Francesca Morey Rosselló
Kenia Ballesteros Fernández
Marta de la Rocha Macay

Antoni Marimón Roman

Beques de pràctiques / Estudis de Mestre / CIDE- Xarxa d’escoles alternatives del Perú
 

 

 

Caterina Maria Franch Socias

 

Beques de pràctiques/ Estudis d’Infermeria/Universitat Estatal de Bolívar

 

Mira la presentació de na Caterina i na M. Magdalena

Maria Magdalena Melià Sagreras

Gràcies per la vostra dedicació i compromís!

#SomUIB #EstadesSolidàriesUIB #BequesDePràctiquesUIB

 

51 días fuera de casa

Hace 57 días que emprendí la aventura más incierta de mi vida. Recuerdo que la primera vez que escribí en el blog lo hice desde mi tierra, Mallorca y ahora lo hago desde mi segunda casa, Sucre (Bolivia). Y digo mi casa porque así me hacen sentir.

Exactamente, os cuento mi experiencia desde el hogar Misk’y Wasy (escrito en quechua quiere decir algo así como dulce hogar), en la zona de Zurapata, Chuquisaca/Sucre (la ciudad recibe hasta 4 nombres diferentes).

Os cuento que cuando llegué, me senti un poco desubicada puesto que no sabía dónde iba a estar ni cuáles serían mis funciones. Ahora, estoy completamente ubicada e integrada, tanto que no sé si seré capaz de decir adiós.

Doña Luisa (o Doña Lui o Lulú, para los amigos) es una persona brillante, llena de amor y alegría. Es como una abuela para las niñas y los que vamos llegando. Y digo abuela porque el puesto de mamá ya está ocupado. Nos cocina cada día y con cada plato nos acerca un poco más a la cultura chuquisaqueña. Ya me voy familiarizando con eso de que “aquí todo pica” y con los nombrecillos de algunos alimentos. Tengo buenas maestras y mucho interés por aprender. Arbejas (guisantes), chuño (patata deshidratada), ají (condimento que pica un potosí), api, pipocas (palomitas), durazno (melocotón), palta (aguacate), mocochinchi (que viene a ser algo así como orejones), harto (para señalar que es mucho) o mote (una variedad de maíz de las tantas que hay aquí) son algunas palabras con las que ya estoy familiarizada.

La Licenciada (léase como lisen) Vanesa ocupa el puesto de mami. Ella es la que se encarga de que todo esto funcione, es el motor del hogar. Gracias a ella, el hogar adquiere prestigio y marcha correctamente. Pero lo que muchos no saben es que además de ser una excelente madre de 32 niñas, es una gran persona y amiga. No todo el mundo tiene la suerte de poder conocerla y acercarse a ella ya que desempeña muchas funciones dentro del hogar además de la de educadora. Yo, me considero una privilegiada porque cada día comparto algo diferente con ella. Me enseña cada rinconcito de su cultura y gracias a ella he aprendido a amar las pequeñas cosas de Sucre.

Don William (el conserje y padre del hogar de los chicos), Katia (la administradora y mujer molona), Nelly (la mamá del hogar de chicos), Amparo (voluntaria española afincada en Sucre), los otros voluntarios, los chicos del hogar Lusavi, Doña Irene, y otras tantas personas que pasan a diario por ambos hogares, también forman parte de esta gran familia que cada día lucha por intentar dar un mejor futuro a unos niños que no tienen los privilegios que otros gozan.

¿Y qué voy a decir de mis niñas? Dicen que lo mejor se deja para lo último y ellas, son lo mejor. Son las que dan alegría, dolores de cabeza, las que te regalan sonrisas y reclaman abrazos, las que todo el tiempo piden tu atención y cariño, las que te roban lágrimas y te devuelven amor, las que te dan los buenos días y las buenas noches, las que te ofrecen sin importarles quedarse sin, las que te cuentan sus historias en la escuela y de las que te sientes orgullosa cuando ves sus boletines del colegio. Las que te hacen creer que todo vale la pena y por las que luchas sin importar el trabajo pesado diario.
Nancy, Sandra, Zulma, Ximena, Zulema, Jhaneth, Yashira, Celia, Belén, Nicol, Maribel Garnica, Sofía, Rosita, Maribel Velasquez,  Mariela, Virginia, Carmen, Abigail, Rosalía Moreno, Noemí, Joselinda, Juanita, Bethy, Fabiola, Jhovana, Rosmery, Rosalía Choque, Mayra, Ayda, Rosa Mary, Elza y Mery son las culpables de que parte de mi alma se quede aquí en Sucre, con ellas.

 

Danna Robles, voluntariado para la Fundación Amazonia desde Sucre, Bolivia.

Desadaptació- Adaptació- Desadaptació- Adaptació

O el que és el mateix Piura- Piura- Mallorca- Mallorca.

Fou fàcil prendre la decisió de partir a 9802 km fora de casa, però en cap moment fou fàcil l’adaptació a una nova ciutat plena de pols, cotxes, mototaxis, cans vagabunds, policies i seguretat privada a les portes de les cases, homes que et xulen si vas pal carrer, d’altres que et criden des de l’altre acera dient “gringa” o que et puguin els preus dels aliments al mercat per ser blanca.

 

Caterina – Piura

 Vuit setmanes per arribar a estimar allò que mai pensava estimar.

 

El primer dia a Piura.

Dia 31 de juliol a les 7h del matí arribam a Piura després de 16 hores amb autocar fent el recorregut Lima- Piura. Un cop arribam allà anem al que seria casa nostra durant aquells 2 mesos.

Al mateix matí, l’associació que ens acollia, CANAT, feia una excursió al “Bajo Piura” per visitar la zona més afectada per les pluges, adéu Jet-Lag. Aquell dia fou intens, xerrar amb les persones d’allà impressionava, veure com no tenien res i el poc que tenien ho van perdre rera el desbordament del riu. Sí, l’ajuda humanitària arribà, però no per a tots igual i tard. “-Ah! Que bueno, teneis botas de agua! + Sí, llegaron cuando ya no habia barro”.

La resta de setmana fou d’inducció, vam visitar tots els programes de CANAT, que són 3 i en diferents llocs físicament, Manitos Creciendo, Manitos Trabajando i Manitos Jugando. Aquesta primera setmana també fou per adaptar-se a la ciutat, la gent d’allà i al canvi de moneda (1 e = 3,88soles, més o menys, ja que canviava en funció a la bossa/economia), na Neus i jo vam  optar per fer vida com els d’allà i no fer conversions, per nosaltres 1sol seria com 1e.

Recordo com aquella primera setmana no fou fàcil caminar per allà sense enfadar-me, climatològicament allà és l’hivern però per nosaltres el clima és calorós i anavem amb colçons curts, cosa que ens aregàvem a les mirades, comentaris i els “fiu-fiu”  dels homes d’allà, hi ha molt de maxisme, al final t’acostumes i passes (no pots optar per algun tipus de conductes, ja que no saps a que t’exposes).

Dissabte 5 i diumenge 6 vam estar a “La Tortuga” a 3 hores de Piura (les distàncies són llargues). Vam veure el mar, menjar ceviche preparat pels nins d’allà i vam dormir baix les estrelles a la platja vermella amb la resta de voluntaris de CANAT.

IMG_20170805_125710.jpg

Voluntaris- La Tortuga- Playa Los Lobitos 

El dia a dia.

Entre setmana l’activitat diària és a l’associació, els caps de setmana són per nosaltres, que vam aprofitar per visitar tot allò que vam tenir temps (mai és suficient). Els dilluns es fa programació de la setmana, no hi ha atenció amb els nins i adolescents.

El dilluns 7 em van comunicar que per la meva formació (sóc estudiant d’infermeria de 4rt curs ara) em mouria pels programes de Manitos Trabajando i Manitos Jugando, més les activitats extres que es durien a terme, com fer un informe sobre la situació del menjador de CANAT, conjuntament amb en Juan, estudiant de medicina de Valladolid, o la participació amb la realització d’unes enquestes per una investigació de la UIB a Monica Zapata. Per tant, això vaig estar fent la segona setmana.

21014176_1926732084281567_631693577533150254_o.jpg

La tercera setmana es va realitzar un taller a les famílies (pares i mares) dels nins, aquí vam tornar a participar fent una petita aportació sobre la cloració de l’aigua, la importància del rentat de mans i l’alimentació saludable. El taller va anar molt bé, però no és fàcil exposar l’importància del consum de la verdura i la fruita si a casa no tenen una gelera per mantenir l’aliment en bones condicions, o si un kg de mandarines són més cares que 4 paquets de galletes o chifes (patatilla de plàtan).

 

La quarta, cinquena i sexta setmana activitat normal, donava una mà a Manitos Trabajando i al Manitos Jugando. Es va repetint el taller per a les famílies a un altre punt i vam preparar conjuntament amb altres voluntaris el material per un altre taller.

IMG-20170810-WA0019.jpgIMG_20170814_163421.jpg

 

La setena setmana, vam fer el taller d’higiene, on tractàvem el tema d’higiene corporal, higiene bucodental, rentat de mans i la pediculosi, que anava dirigit als nins de trabajando i jugando. Aquest taller el vam impartir amb n’Àlex i n’Alicia (dos voluntaris infermers espanyols), en Juan i jo. Per fer-lo atractiu i dinàmic vam preparar molt de material on la imaginació fou el punt fort per evitar avorriment i capta l’atenció dels nins.

DSCN7924.JPG

La darrera setmana la vam passar visitant Cusco amb uns altres voluntaris de Mallorca! El món és més petit del que pensam.

IMG_20170919_111155.jpg

IMG-20170918-WA0017.jpg

CANAT

L’activitat de Manitos Trabajando s’iniciava a les 12-12:30h quan arribaven els nins de l’escola, es dutxaven, dinaven i començava l’activitat formativa basada en valors, per acabar realitzaven les tasques de l’escola. I quina era la meva funció com a voluntari? Donar una mà, a les dutxes, conversant al menjador que s’havien d’acabar tot el menjar, la importància de les verdures, proposant activitats als formadors… El centre físicament estava vora el mercat a Piura i els nins tenien entre 6 i 16 anys.

L’activitat de Manitos Jugando, com el propi nom diu, era anar allà a jugar, jocs on es treballava els valors del programa.  Es duia a trema a dos assentaments humans, a Ricardo Palma i a Monica Zapata, amb nins d’edats de 0 a 14 anys.

Els nins i nines de CANAT necessiten amor, amor i més amor. Que estiguis allà per escoltar-los, donar una mà i donar-lis amor, no tenen una vida fàcil i les abraçades són més fortes que un mal dia.

Pel que fa als formadors escolten i accepten les proposter que suggereixes i t’ajuden amb el que necessitis. Ells són els pilars de l’associació.

Durant l’estada vaig coincidir amb un gran volum de voluntaris, voluntaris que van i venen, comences el teu camí amb uns, durant l’estada en coneixes uns altres i acabes la teva estància amb un altres, les festes de benvinguda  i les despedides són constants.

DSCN3016.JPGIMG_20170824_175825.jpg

Fora de CANAT

No tot és treballar. Les tardes o vespres estan per compartir l’experiència amb els altres voluntaris d’arreu d’europa, anar a fer gelats, algun partidet de futbol, perdre’s pel mercat  o el que et vengui en gana. Els caps de setmana nosaltres els vam aprofitar per visitar i conèixer Perú.

Quan ja dúiem un mes allà vam fer un grup d’amics peruanos, quina llàstima no haver-mos conegut abans. Aquí fou quan vam aprendre molt de la cultura d’allà.

IMG-20170915-WA0039.jpg

 

La tornada a Mallorca

El dia a dia al Perú em va enganxar, em va servir per conèixer-me a mi mateixa, conèixer a molta gent i les seves vides, paisatges desconeguts, olors, menjars, la cultura…

Dos mesos pareixia molt de temps però un cop ets allà i formes part de la societat peruana, quan ja t’has adaptat i ets una més, el temps vola i ja has de tornar a Mallorca i costa, costa molt o almenys a mi. Deixes allà part del que ets tu per tornar a la “realitat” de casa teva, del que la gent espera de tu i de la rutina del dia a dia.

 

Notes

Nota 1- El millor de tot és deixar la mirada europea, un cop ho aconsegueixes gaudeixes més del que estàs vivint.

Nota 2- Si pots anar 3 mesos no hi vagis 2, els temps es fa curt.

Nota 3- El temps vola, fes tot allò que et vengui en gana. Si tens l’oportunitat fes-ho, no esperis, a mi m’han quedat coses pendents perquè tanmateix tenia 2 mesos per fer-ho.

 

Si algú vol saber alguna cosa més detallada de l’experiència o del programa que m’escrigui a rp.caterina3@gmail.com i intentaré contestar.

Una setmana d’inflexió

Estic a una setmana i mitja d’acabar el meu voluntariat a Piura (Perú) i ara és quan estic adquirint les eines reals per respondre a la pregunta que em fa tothom: “Com va tot per Perú?”. Fins a dia d’avui la resposta que més he donat ha estat: “Diferent”. Però fins ara he estat incapaç de fer la valoració més profunda que tothom espera perquè encara no havia digerit tot el que havia vist.

Primer de tot, vull dir que m’ha sorprès molt adonar-me que m’ha costat molt adaptar-me al lloc. Venia conscienciada que trobaria pobresa i dificultats però el que no havia previst és que toparia amb un caos tan gran que em deixaria anul·lada dues setmanes bones.  El descontrol, soroll i desordre de Piura han fet que el meu procés d’adaptació hagi estat més llarg del previst. Durant la primera setmana, tot em superava i, fins i tot, m’era impossible orientar-me pel carrer! No entenia com em podia estar passant allò a mi, una persona que em consider bastant rodada, acostumada a viatjar i a adaptar-me a noves coses. La segona setmana ja vaig aconseguir orientar-me i vaig deixar de tenir taquicàrdies cada vegada que sortia al carrer.

No va ser fins la tercera setmana que vaig començar a apreciar la realitat del lloc i ara, la quarta setmana, és quan, davant la pregunta “Com va tot per Perú?”, puc començar a intuir una resposta que va més enllà. Avui viatjant en cotxe mirava per la finestra els mateixos carrers que veig des del primer dia i els he trobat entranyables. Un negoci de queviures a cada cantonada, un grup de persones ajudant a arreglar una mototaxi en germanor, nins jugant sense, literalment, res… Llavors m’he adonat que no ha estat fins que  m’he acostumat a caminar entre niguls de polseguera, manades de cans de carrer i escombraries que he pogut arribar a mirar les coses com es en realitat són: senzilles, bàsiques, humanes.

Em queda una setmana i mitja per partir de Piura i em sent desconcertada. Tenc ganes de retrobar-me amb la meva gent perquè després de quatre setmanes ja els enyor. Però fa uns dies que començ a tenir ganes de descobrir aquest lloc des de la nova perspectiva que s’obre just ara. Tenc ganes de donar-li una altra oportunitat a Piura perquè el procés d’adaptació inicial no li fa justícia.

Així que els meus consells per a futures persones que viatgin a aquesta destinació serien dos bàsicament. En primer lloc, que hi vagin el màxim de temps possible per poder arribar al punt de gaudir de la ciutat així com es mereix, que és el punt on estic jo ara. En segon lloc, i molt important, que valorin bé si volen anar a una ciutat o a una zona rural perquè són dos mons totalment diferents i si un va amb unes expectatives de trobar-se quelcom diferent al que trobarà pot sentir-se malament. En tercer lloc, que mengin de tot!! Aquí la gastronomia és boníssima i el ceviche, espectacular! Finalment, jo els recomanaria que mirin amb els ulls ben oberts tot els que envolta. De tot se’n pot aprendre; fins i tot del que sembla que no en pot sortir res.

 

Prácticas el Salvador 2017

Hola!!! Escribimos para contar  nuestra experiencia en el país del Salvador. Queríamos escribir antes pero hay problemas de conexión.

Ya hace casi dos meses que llegamos al país. Antes de escribir nuestra experiencia de prácticas queremos explicaros algunas cosas de este país. Nuestra primera impresión al llegar fue fijarnos en los paisajes tan naturales y verdes, casi sin edificar. Los paisajes son muy diferentes en comparación a nuestra isla , por ejemplo las playas son de arena negra y el agua es algo turbia, los pequeños pueblos como el de Suchitoto que es un pueblo colonial son muy pintorescos, las casas de distintos colores…Es un país digno de visitar para turistear, pero hay que ir con cuidado dado la inseguridad.

IMG-20170813-WA0018

PRÁCTICAS EN TRABAJO SOCIAL.

Antes de llegar al país y empezar a desarrollar nuestro rol profesional, tuvimos que pasar un proceso de selección y después la OCDS te da una serie de pautas a realizar antes del viaje, IMPORTANTE SEGUIRLAS (nada difícil)

En cuanto a nuestro trabajo decir que hemos realizado las prácticas en la fundación FUNSALPRODESE participando en varios proyectos como por ejemplo: la intervención con el grupo de mujeres emprendedoras del municipio de Conchagüita. La labor ha sido la de motivar al grupo para que  el proyecto llegue a buen puerto.

WhatsApp Image 2017-08-24 at 04.03.15

Un saludo!

Nuevas experiencias. Bolivia 2017

¡Hola a todos!

Me presento, soy Danna Robles, recién graduada en Trabajo Social y seleccionada para el programa de Estades Solidàries en Bolivia (con la fundación Amazonia). Siento no haber podido dedicar tiempo antes al blog pero el verano siempre viene cargado de trabajo!

Os escribo a 27 días de emprender la aventura de mi vida! Mis compañeras Joana i Xisca ya están en Sucre, ciudad en la que desempeñaremos nuestras funciones como voluntarias, y dentro de poquito, Kenia y yo estaremos con ellas! Me muero de ganas… de ganas y de incertidumbre, para qué negarlo!

Personalmente, es el viaje más largo que voy a emprender ya que nunca he subido a un avión tantas horas seguidas, ni me he marchado de casa tanto tiempo! Así que la incertidumbre es máxima, pero las ganas son mayores!

Lo que me trae más dolores de cabeza es la situación aeroportuaria. Me preocupa que me pierdan o abran la maleta, que nos hagan controles infinitos o que nos pongan poco días de permiso en el visado! Soy un poco paranoica, lo sé, pero no puedo evitar pensar en estas cosas… Me consuela saber que Joana y Xisca han llegado sanas y salvas!

Os dejo una foto del día que nos conocimos las cuatro. No habiamos coincidido nunca pero la UIB y la OCDS nos juntó. Ese día nos reunimos en el centro de Palma y decidimos cómo organizarnos. Llegamos a la conclusión de que Joana y Xisca marcharían juntas en Agosto y Kenia y yo esperaríamos hasta Septiembre por motivos laborales. Desde ese día hemos mantenido el contacto las cuatro por redes sociales e incluso hemos llegado a coincidir en algunos actos! Sabemos que Joana y Xisca están muy bien allí, disfrutando de la experiencia y participando a tope! (Ens veiem aviat nines!). Así que ahora sólo nos falta volvernos a encontrar en el que será nuestro próximo hogar!

received_10158670937635311

De izquierda a derecha: Xisca, yo, Joana y Kenia.

Aprovecho, también, para recomendaros que visitéis la página web o el canal de YouTube de la Fundación Amazonia para que veáis la bonita labor que llevan a cabo.

 

10 de Septiembre llega pronto que te estamos esperando con mucha expectacion!

 

DANNA

El dia D

Fou un dia fent un treball amb les companyeres de la carrera, sí, havien sortit les llistes de l’OCDS, Caterina Roig Pons reserva “Programa del nin treballador”. Toma notícia, suplent i de la meva segona opció. 

Els nervis controlats durant tota la darrera setmana, però a l’hora de fer cridades bans d’agafar el primer avió ha estat tot una tormenta d’emocions, sí, ja surt cap a Lima, somni fet realitat.

Ara, na Neus i jo estem fent temps a l’aeroport de Madrid destí Lima.

Per ara endavant ens queden més hores d’avió, bus i moltes preguntes que es resoldran un cop arribem a Piura, Canat ens espera!

Botes Neus i CateCaterina Roig Pons

 

Cuenta atrás.

Dentro de tres días mi compañera Caterina y yo emprenderemos la que va a ser, sin duda, la experiencia de nuestras vidas. A esta historia se unirá Rosa más adelante, otra compañera de esta aventura. Ahora mismo me encuentro algo incrédula, no soy todavía consciente de que ya mismo me voy lejos de casa, a explorar una nueva ciudad y a conocer a las personas que serán, seguramente, mi familia durante dos meses. Tengo que decir que da un poco de miedo, pero la ayuda que nos ha aportado la OCDS, así como el contacto que hemos podido mantener con Alcudia Solidaria, ha hecho que los preparativos sean mucho más fáciles y que los nervios estén más destinados a la incertidumbre y la ilusión que no a dificultades para tenerlo todo listo.

Mis sensaciones son muchas y van cambiando de manera constante, tengo muchísimas ganas de comenzar con esta experiencia para volver siendo una persona totalmente renovada y para dar lo mejor de mí, aunque estoy segura de que aprenderé yo mucho más de las personas que me cruce en este camino que ellas de mí.

Lo único que queda por preparar antes de irme el sábado es la maleta y, por supuesto, la familia, ellos son los que más tiempo y dedicación necesitan ahora que me voy a ir tanto tiempo fuera de casa. Por lo demás… 3, 2, 1… En breve, os escribo desde PERÚ!

 

NeusDiéguez.

La milionèsima part del que s’hi amaga

canat-1 (1)

Com deuen ser? Com deuen viure? Què deuen pensar cada vegada que veuen una persona voluntària? Es deuen sentir bé? Deuen tenir ganes de compartir coses amb nosaltres? Aquests són només alguns dels dubtes que em venen al cap cada vegada que pens en el meu viatge a Piura (Perú). Mai he fet una estada de cooperació. Sabré aportar-los alguna cosa? Sospit que jo tornaré a Mallorca amb més aprenentatges dels que ells s’enduguin de mi.

Sigui com sigui, està tot en marxa. La veritat és que no em puc fer una idea de com serà allò. Per mi, Amèrica Llatina és una terra desconeguda de la qual en puc sentir el bateg. M’explic: no hi he estat mai però sempre he sentit la seva cridada. Som conscient que parlar del concepte «Amèrica Llatina» com a quelcom únic i homogeni és del tot ingenu. No existeix una Amèrica Llatina, n’existeixen milers. Sé que existeixen moltes versions d’aquest continent; realitats que varien de país a país, de regió a regió i gairebé de portal a portal. Però no sé quines són i ho vull descobrir, conscient que el que en descobriré serà just una milionèsima part del que s’hi amaga.

I, a sobre, és una milionèsima part que fa uns mesos ha vist truncat el seu camí per mor d’unes terribles inundacions. Inundacions que, com sempre, han afectat els més desfavorits. Quan pens en el meu viatge a Perú pens que l’aigua embassada i el fang provocat per les inundacions ja se n’hauran anat però el que, de ben segur, encara hi romandrà serà la marca de la destrucció impregnada al dia a dia i a les vides de les persones que coneixeré a Piura.

Quan em van encomanar que em presentàs en aquest blog vaig pensar que, a banda de les dades biogràfiques bàsiques, hi volia compartir també el que em passava pel cap quan pensava en aquesta experiència. Perquè pens que potser són inquietuds compartides amb altres persones.

En tot cas, us faré cinc cèntims de mi. Som na Rosa, tenc 27 anys i faig feina a la UIB, al Servei de Comunicació. Sempre m’ha encantat conèixer coses. I quan dic «coses» vull dir que m’agrada conèixer de tot i molt: persones, llocs, costums, gastronomia, realitats socials, etc. Per aquest motiu vaig decidir inscriure’m a les estades solidàries de l’OCDS, en concret al projecte CANAT, ubicat a Piura (Perú). Per aquest motiu i perquè m’agrada la feina amb les persones, el contacte diari amb la gent, l’intercanvi de coneixement i d’experiències que ens ajudin mútuament a créixer.

Des de petita he estat membre de l’Escoltisme, primer com a «nina» i després com a cap amb altres generacions de nins al meu càrrec. Amb els escoltes hem format part d’accions puntuals de cooperació i a més he participat ocasionalment a projectes de comerç just de s’Altra Senalla. La veritat és que m’hauria agradat participar a més experiències com aquesta però així com està muntat el món, on tot són presses, individualismes i banalitats, és molt fàcil oblidar-se d’aixecar el cap i mirar més enllà. En el meu cas, fa un temps que he aixecat el cap i m’he adonat que m’han passat deu anys per damunt i que he anat ajornant el moment de mirar més enllà. Fins ara havia estat massa ocupada (sense excusa vàlida) estudiant, cercant feina, cercant casa o cercant evasió… Ups! Vet aquí una altra motivació per la qual m’he decidit a participar a les Estades Solidària que no havia esmentat!

Per tot això, afront la meva estada a Piura amb molta curiositat del que hi trobaré i del que me n’enduré quan retorni a Mallorca. Però, sobretot, l’afront amb molta d’il·lusió.

Rosa Illa

En 22 días volamos hacia Perú

El día 21 como regalo del solsticio vuelo con mi marido a Lima, ha realizar allí unas prácticas en la Escuela Jose Antonio Encinas. Ya me he puesto en contacto con la que será mi tutora y estoy muy ilusionada. He hecho planes para escribir un cuento con los nombres de los niños de las clase donde estaré. Tienen 11 años y son 24 niños y niñas. También les estoy preparando unos colgantes en madera que mi marido me ayuda a hacer con sus nombres pirograbados. Aun quedan tres semanas pero ya sueño con el viaje…

pasaporte

Compte enrere

Coneixeu aquesta sensació de voler botar per sobre dels dies del calendari? Sí, sí, aquesta lluita contra “tot el que has de fer” i “el que t’agradaria estar fent”. Doncs aquí mateix estic jo, estimades i estimats.

El meu nom és Xisca i som una de les seleccionades per partir a Bolívia, juntament amb les meves companyes Joana Maria, Danna i Kenia. Tot i que n’estic assabentada des de principis d’abril, fins fa poc, encara no era conscient. Conscient que sí, que aquell “provar sort” amb tanta il·lusió es convertiria en un “enhorabona”.

Supòs que ara em trob a la sala d’espera d’aquesta curta i (esper) bonica etapa. Una sala d’espera on hi es troben convidats tan meravellosos com la il·lusió i d’altres, no tan meravellosos, com el dubte. No obstant això, en aquest gust agredolç de quines ganes i esper ser tan útil com desig, es troba la realitat de les sales d’espera. Un milió de castells d’arena que ens construïm amb la intenció de començar a viure l’experiència abans que arribi. No obstant això, cal dir que aquesta espera, en si, ja és una experiència. En ella coneixes grans companyes de destinació, et fas propera a la Fundació amb qui te’n vas i, comences a apreciar moltíssim tota aquella gent que conforma l’OCDS i que tant fa per tu.

Així que aquí estic, construint-me un equipatge invisible de persones, recursos i ganes per poder compartir-les (tant aquí com a Bolívia). Perquè no canviarem el món, ni serem superheroïnes, però sí que creuarem històries que ens faran més grans i més petites en aquesta xarxa d’accions que és el món.

I ara ja sí, em despedesc, mig somrient i mig morta de curiositat.

Gràcies.

IMG_0156

PD. La imatge pertany a la Fundació Amazònia, entitat en la qual me’n vaig. Us recoman que pegueu una ullada al seu canal de YouTube on hi ha uns vídeos preciosos sobre la seva tasca.

Us deix el link aquí: Fundació Amazònia

Comenzando las Estades solidàries

Buenos días a todos;

Me llamo Alba, y soy estudiante del grado de fisioterapia en la UIB. Este mes comenzaré un programa de Estades solidàries en Cochabamba, Bolívia.

Desde la OCDS se ofrecen diversos programas que permiten a nuestra comunidad universitaria participar en tareas de voluntariado en el ámbito de la cooperación al desarrollo. Estos programas, además de la posibilidad de participar en una experiencia de tal calibre, hacen que los participantes adquieran ciertas habilidades no formales que ayudan al crecimiento personal y profesional de la persona. Es una oportudidad única que se ofrece desde la Universidad, ¡así que animo a todo el mundo a participar!

El programa específico en el que he sido seleccionada se realiza en colaboración del a Fundación de Solidaridad Amaranta. Durante mi estancia participaré en el proyecto realizando varios talleres formativos en un centro destinado a mujeres que están en un contexto de violencia de género, apoyando también al personal del proyecto mediante tareas organizativas. Gracias a la OCDS y a la Fundación Amaranta se me han instruido conocimientos y técnicas que serán de utilidad durante mi estancia.

Desde aquí me gustaría agradecer de manera personal a Aina Gayà, por parte de la OCDS, y a Patricio Barranco, técnico en cooperación de la Fundación, por apoyarme y darme todos los recursos necesarios para preparar esta magnifica experiencia.

Un afectuoso saludo,

Alba M.

bolivia_pol93                        pasaporte