A Espanya encara hi ha una certa discriminació amb el VIH i aquesta mena de malalties. Res a veure amb el que estava vivint, ja ho dic. Feia menys d’1h que havíem visitat una al·lota amb el mateix diagnòstic i tot havia estat del més normal: acceptació de la parella,acceptació d’ella mateixa,felicitat per la criatura que porta dins i ja està a punt de donar-se a conèixer, en fi, el que hauria de ser. Ara en canvi, era molt diferent, la llàgrima galta avall de la seva cara m’ho confirmava, ella tenia el VIH, traduït al seu parèixer significava que allò era un gran pecat, ella i només ella n’era la culpable, no esser una persona “normal” i per tant no ser-hi tampoc tractada i, per suposat, sense cap tipus de dret. Aquesta n’era la seva visió. El més trist? També era la visió de la resta.

Una llàgrima galta avall pot tenir milers de significats, una llàgrima galta avall i uns ulls negres com la nit que et conten tota una vida sense cap tipus de paraula verbal, només poden significar una cosa: La més profunda i real de les tristeses per una classe de pecat totalment de invenció humana, una tristesa d’aquelles que estan tan en dins que per veure-la i venç-la fan falta molt més que unes paraules ideals o una abraçada o un “tot anirà bé”,molt més que un somriure, que un donar la mà, molt més del que qualsevol de nosaltres es pugui imaginar, de fet, és una tristesa eterna. Em demano si hi pot haver res pitjor.

Una dona plorant perquè el seu marit li acaba de pegar una pallissa per no fer el dinar i dos nens no escolaritzats (un d’ells amb 5 anys i sense saber xerrar) amb unes mirades que et Supliquen ajuda, em contesten la pregunta anterior: Sempre hi pot haver una cosa pitjor.

Què sento? Ràbia, molta ràbia,i desprès nostàlgia, nostàlgia per un futur que no aconsegueixo divisar, per un present que no aconsegueixo, ni de bon tros, adaptar-m’hi. Passa el temps i llavors em sento impotent per no saber com canviar una realitat massa real per ignorar, segueixen el minuts i em ve un sentiment de por,por perquè sempre sigui així, ara aquí, demà al continent del costat, demà passat a casa meva mateix. Finalment em sento tan perduda que ja no puc sentir res més, simplement em deixo portar, caminant passa rere passa amb uns moviments totalment mecànics per intentar oblidar. Oblidar és impossible, no se a qui vull enganyar, suposo que a mi mateixa.

De sobte una imatge al cap em canvia tota la perspectiva:

Un centre de rehabilitació per persones discapacitades de fons, al primer pla un pare mig tombat al costat del seu fill discapacitat. El pare acaricia els cabells del nen. A l’enfront d’ells dos, el que pareix esser el padrí del nen animant a que aquest segueixi fent els exercicis. Finalment, a un pla totalment paral·lel, una altre llàgrima que corre galta avall: la meva llàgrima, aquest cop, però, amb un significat totalment diferent. La meva llàgrima és de Respecte, per un pare que ha suportat tota mena de injustícies i discriminacions del seu fill (és molt més dur que suportar les pròpies discriminacions), és una llàgrima d’Enveja, enveja perquè jo no puc saber com es sent, una llàgrima de Felicitat, per veure que no tot està perdut, i una llàgrima d’Esperança, perquè passi el que passi, em senti com em senti, aquesta és el darrer que s’ha de perdre. Quan la perds ho perds tot. Absolutament Tot.

El que intent dir amb aquestes quatre paraules mal escrites i des de un lloc molt diferent al meu lloc natal,és que per molt dur que sigui el dia, la nit arriba tard o d’hora per tenyir-ho tot de negre i eliminar, tot i que només sigui per unes hores, la cara mal pintada del dia, de tal manera que arribarà el moment en què la nit vendrà per deixar descansar un dia d’allò més solejat i no hi haurà fosca que tenyeixi males realitats perquè no existiran les males realitats. Utopia? Deixeu-me recordar, que sense les utopies no seriem humans,perquè és fent camí que aconseguim arribar a les metes, per molt utòpiques que aquestes siguin no deixen de ser metes. De fet, la utopia és l’única meta que ja ens adverteix des de la primera passa del camí que la meta és, precisament, no tenir meta.

Marga Garí Font, utòpicament humana.

Un número en miniatura a la derecha de mi portátil confirma que ahora mismo en España son las 4:57. Des de aquí es como si el mismo tiempo buscara un motivo para seguir marcando cada segundo incansablemente, buscando una razón de existencia, quizás buscar un sentido…

Un mes y siete días es el tiempo que mi propio reloj personal me recuerda que hace que estoy en Piura. En mi celebro han pasado siglos. Nada tiene que ver la chica que vino con la chica que está ahora, ni su forma de ser, ni pensar, ver, observar, opinar, criticar, ni imaginar, nada es ya igual.

¿Mi primera sensación de Piura? Estoy en un desierto con motos en forma de coche (carro, para los peruanos), arena por todas partes, ruido de claxon de todos los taxis, ruido de la gente exponiendo toda su variedad de alimentos y productos para vender, un tránsito desorganizado en el cual el peatón no tiene palabra y el carro más grande es el prioritario.

¿La opinión del día de después? Nada que ver con España, aquí la gente siempre sonríe, pueden levantarse a las 4 de la mañana, trabajar hasta la 13h, irse a estudiar hasta la noche y ponerse a trabajar otra vez, pero te sonríen con un gran “Hola” dibujándose en sus labios, para ellos eso es lo normal. Los niños se agarran a ti como si te conocieran de toda la vida, te piden besos y abrazos, jugar a juegos, pintar, peinar, etc. Te piden atención, tan solo quieren sentirse importantes, aunque eso solo sea durante unas horas. Te lo agradecen con cada mirada, gesto, sonrisa, con cada detalle. ¿Quién podría resistirse a frases como: “Usted aun no se va, ¿verdad?”, “¿Le puedo dar la mano hasta mi casa?”, “Mis Margarita, ayúdeme con mis tareas por favor”, “Des de que usted me ayuda me van mucho mejor las clases”? Y un sinfín de frases más que ahora no viene a cuento. Aquí la gente es buena, te ayuda en todo lo que puede y más. Si, al principio desconfían de todo y de todos, pero cuando les das confianza no hay quien les pare, siempre están allí, para lo que sea.

Sabéis, yo antes pensaba que si ya estas informado de muchas cosas y has visto por periódicos, televisión, internet…noticias y realidades ya era suficiente. No es así, eso solo es la base para empezar a entender, no es hasta que lo vives en primera persona que eres capaz de entenderlo, al menos, entenderlo mejor, aun así, hasta que no seas uno de ellos no entiendes nada de nada. La verdad, es que nosotros no estamos diseñados para captar las realidades a la primera, nos cuesta, hasta que nos estampamos contra un muro y lo vemos claro, clarísimo.

Les admiro, admiro a la gente de aquí, les admiro por levantarse cada día sonriendo, irse a trabajar mil horas, cuidar de la familia, alimentarlos, y vivir por y para ello. Admiro a los niños y niñas que no han conocido una infancia, que a los 5 años ya son madres y padres de sus hermanitos un año o dos más pequeños, que trabajan día a día con sus padres, van al cole, estudian y vuelven a trabajar. Admiro a la gente que tiene paradas casi imperceptibles en las calles para poder comer al menos una vez al día. Admiro a los campesinos y personas del campo que están día y noche trabajando para un sueldo que no vale ni una decima parte de lo que se dejan en ello. Admiro a las madres de 16 años o menos que se enfrentan a una vida adulta mucho antes de acabar la adolescencia, en realidad, la acabaron hace mucho tiempo. Admiro a las personas que se preocupan por todas las gentes anteriores, a las que intentan cambiar esas circunstancias o al menos hacerlo más llevadero.

Admiro y respecto cada uno de ellos, a toda esa gente. Porque aunque aun me falte un mes hay una cosa que es básico en cualquier ser humano:

Si yo fuese esa niña de 16 años, o ese niño de 5, o esa madre con toda esa carga, o ese campesino, si fuese cualquiera de ellos, me gustaría saber que alguien está intentando ayudar (de la forma que sea) para que yo esté mejor, para que yo tenga unos derechos mínimos. Simplemente me gustaría saber que no estoy sola con los que están como yo, que allí afuera hay alguien más luchando para que dentro de un tiempo, tal vez, días, meses, años, siglos, todo sea diferente. Cómo cuando los niños se sienten importantes por un instante. A todos nos gusta saber que importamos a alguien, el resto, simplemente, ocurre solo.

Marga Garí.

El meu voluntariat a Índia ha acabat i ha estat fantàstic. Al principi l’adaptació va ser una mica dura. Al campus de la Fundació Vicente Ferrer hi ha moltes persones voluntàries i cooperants i allò pareix un “Gran Hermano”!, jeje. Totes i tots passam per una etapa d’adaptació, tant a la gent nova per conèixer, com al menjar, a l’horari i al ritme de feina, etc., però quan superes aquesta fase és genial. Fer feina amb persones índies m’ha encantat. Són molt agraïdes, tranquil·les, divertides, etc. Tot un plaer.

Amb la resta de persones voluntàries m’he sentit molt a gust, integrada al grup des del segon dia (no dic el primer perquè estava tan cansada del viatge que no era persona!, jeje).

I Índia és un país fantàstic. És vera que és brut, fa pudor, hi ha molta pobresa, etc., però té un encant especial.

He conegut persones extraordinàries, he après moltíssim i hem rigut molt, encara que no tot ha estat un camí de roses… Ara s’ha acabat aquesta etapa i me qued amb les magnífiques persones que he conegut i amb els bons moments que hem compartit.

Moltíssimes gràcies!

Com va comentant na Marta, ja estem a la recta final… aaaaiiiiing…!!, Ja s’han acabat ses visites a les comunitats… ooooh! pero això vol dir que aquesta part de la feina ja está acabada!, i pel que fa a les enquestes familiars ja nomes queden 2 barris del casc urbà, aixi que una de les parts del diagnóstic ja esta practicament finalitzat i aixó ens reconforta!, l’altra part que noltros no podrem acabar son els documents de comunitat, que ja hem encetat, però está previst que ho acabin els tècnics de l’Alcaldia de Ciudad Antigua, ahir vam fer una reunió per informar-los de l’estat dels documents i organitzar la seva feina ara. Sa veritat es que ells millor que ningú, podran finalitzar aquesta part i també revisar la nostra, ja que ells coneixen millor que ningu el terreny i les característiques de la seva comunitat, tal vegada hauriem pogut treballar amb ells desde l’inici per fer un treball mes real, pero com diu na Marta, això ho veim ara despres d’un mes i mitg on tenim mes coenixements i informació del lloc… ja passa això…

… I bé, l’altra part de l’estada, l’emocional… ara es la que es fa mes cap amunt… tanta gent “guapa” que ens acompanya des de que som aqui…. que es fa molt difícil pensar que no sabem quan ens tornarem a trobar…, les vivencies, la vida aqui, ja s’han normalitzat… ja formen part de noltros… la conciència de les concions de vida aqui… la vorem encara mes quan arribem a sa roqueta…

Pero… tornaré… como no!!!!!

Arribam al final carregades de feina. Dissortadament ara ja no anirem a cap comunitat més, el dilluns fou la darrera i sincerament, em vaig emocionar una mica. Ara ens toca transcriure les dades recollides a l’ordinador i posar una mica d’ordre a tot allò recollit. La idea és que facem una proposta de com serà el document final i en deixem alguns enllestits. Ja veurem!

L’organització ha estat una mica caòtica i com sempre passa, ara que ja tenim experiència supòs que fariem algunes coses de diferent manera. De vegades no hem sabut bé quin era el nostre paper (potser ells tampoc) i això ha suposat descoordinacions. Així i tot, puc dir que estic satisfeta de la feina realitzada i de la nostra implicació.

Aquest cap de setmana comencen les despedides; primer a ca na Doña Marta, a Ocotal. I ja després amb la gent d’aquí. Volem fer una festeta amb els chavalos que hem fet s’equip enquestador: són uns 12 jovenots que ens han mostrat carinyo i ens han acollit estupendament.

Pens que un pic havent tornat a sa roqueta encara seré més conscient de la importància de les meves vivències aquí.

Ja us aniré contant…

Marta

Em pogut experimentar com la familia que ens ha acollit a Telpeneca ens ha obert les seva casa, la seva familia… Ens han tractat com si fossen membre de la seva propia familia, acollint-nos com un mes. Es tracta de doña Fidelina, una mare coratge que te, ni mes ni manco, que 14 fills. Increible, es capaç de poder dur la casa, atendre a les persones que arriben que els alquila habitació, fer-lis el menjar, fer la roba neta, atendre a tots els fills.. en increible!! El diumenge ens va convidar a la seva fina “El Rancho” i varem estar fent rosquilles, hojaldres, quesadillas, pan dulce… bé, tota una sèrie de dolços típics de la zona, bonissims. Van poder gaudir de un día de camp: sense llum pero amb calor familiar, sense aigua pero amb llet recent ordenyada, menjant amb les mans pero un menjar espectacular i delicios. Va ser molt divertit i gratificant.

Esper poder tornar algun día…

En relació a la feina, bé podem dir que la estancia a Telpaneca ha resultat ser molt gratificant.  Em pogut visitar quasi tots els centres amb una setmana, lo que resulta molt eficient ja que la majoria es troben a les comunitats on tenim un parell d’hores de viatge. Em de donar les gracies al facilitador Sergio, que ens acompanya i ens facilita tota la feina. A més s’ha encarregat de presentar-nos a gent molt simpatica que ens distreuen i ens treuen a ballar i cantar els vespres. Y “como no…” a prendre unes toñas (cervesa nicaragüense)

Bé, que em de seguir una miqueta amb la feina.

Si tenim conexio (que això es complicat), i temps.. intentarem continuar la historia de “3 mallorquinetes a Nicaragua”.

Vos contaré com ens despertam cada dia na Pitu i jo: a les 6h del matí es sent d’enfora el clàxon del bus que ja ve d’Ocotal, fa unes voltes pel poble i SEMPRE, just quan passa per davant ca nostra toca el clàxon de la manera més forta i llarga que us pogueu imaginar!! Sí, sí, aquí no necessitam el despertador. El primer dia no sabiem a quin món ens trobàvem, vam flipar de veres botant pràcticament del llit,  ara ja és la garantia de que ens despertarem, no ens falla!! Tenim la intenció de gravar-ho i reiure una estona en estar a casa. A sa casa mallorquina, vull dir…

Ens queden just dues setmanes de feina i uns dies darrers de viatge per Nicaragua. Quina il.lusió!

Esteim, com sabeu, fent les reunions amb les comunitats. Tenim uns quadres que s’han d’anar omplint amb informació general. Es fa una primera reunió en què expliques el projecte i la informació a recollir, ells seran els responsables d’anar treballant-la més o manco durant una setmana per petits grupets; i una segona reunió en la què es recolleix la informació. A la primera es queden espantats de primeres, et miren com si els resultés impossible fer la feina. Una de les nostres tasques és, per tant, encoratjar-los i reforçar-los per a que es sentin capassos de fer la feina. Es divideixen per grupets i, un per un, acudeixes a llegir amb ells els quadres i anar explicant. Promovem la implicació fent-los partíceps del diagnòstic de la seva comunitat, ja que són ells, millor que ningú, els qui poden reflexar les seves realitats. Els uns amb els altres es van reforçant. I agraïts i contents de que estem allà amb ells.

La segona reunió és la que més m’agrada ja que t’ajuda a fer-te una fotografia mental de com és aquella comunitat. Estan molt aprop una de l’altra però hi ha, així mateix, diferències. Totes sembren frijoles i blat, per tot tenen “guineos” i gallines, poca electricitat i una qualitat de l’aigua regular tirant a dolenta;  el paissatge és també semblant. Sabeu què marca molt la diferència? Quan hi ha una escola a la comunitat!!!!! quan els chigüines no deixen d’assistir a escola perquè han de caminar una hora, així de senzill i complicat… LA IMPORTÀNCIA DE L’EDUCACIÓ, la oportunitat d’estar en un entorn estimulant que t’aporti possibilitats i opcions.

Quan a la comunitat es cultiva cafè també és un tret diferenciador ja que el cafè es ven més car que altres cultius i durant uns tres mesos, es dóna bastanta feina per “chapear palos” o tallar les mates de cafè.

Tenim  molta feina perquè són 14 les comunitats del municipi més 7 barris diferents al casc urbà (urbà entre cometes, de ciutat té res). Don Carlos, el tècnic d’INPRHU (entitat d’aquí i co-coordinadora junt amb el Fons Mallorquí), en vista de la feinada a fer, ha implicat a alguns tècnics de l’alcaldia per a sumar forces. A nosaltres ens ha alleugerit mentalment, a ells tot el contrari! Ens haurem d’anar d’aquí i no s’haurà acabat el diagnòstic.

Fins aquí el meu blogg…

Fins aviat!

Marta

Igualment na Violeta ha anat contant breument les experiencies que em viscut… i com sempre anam juntes es pot aplicar per les tres mallorquines que esteim aqui.

En primer lloc dir que estic flipant… mai m’agues pensat que això seria així- Antes de partir tens unes expectyatives, te imagines com podra ser la gent, la familia que ens acollira, el paisatge, el tipus de  feina que fariem, etc… pero puc dir que practicament en tots els casos les nostres expectatives s’han superat en gran mesura. Encara que el tema de feina, per la meva part deixa molt que desitjar (encar que això ja ho contare en un altre moment).

En relació a la familia, ha estat bestial… em pogut veure com ens han cedit la seva casa, el seu espai, el seu menjar.. i com hem arribat a tenir una relació molt bona (sobretot amb els fills i pare de la familia) De fet m’agradaria donar les gracies i una abrasada mlt gran a na Valentia i en Mario, que son gent especial, maravellosa i que esper que continuin sempre amb la seva güasa i rialla. Vos estimam familia!!!

Bé… ara em de partir a fer una mica de feina!! intentare seguir escrivint.. encara que com ha dit na Violeta m’hos toca partir cap a Telpaneca i no sabem com estara el tema de la conexió allà.

En primer lloc disculpar-me per les faltes ortográfiques, i en segon lloc corregir chigüines…!!! ( al.lots ) jajajajajjaa….. poc a poc i bona lletra…

Sa veritat es que no puc afegir molt mes del que expresa na Marta de la nostra estada a Nicaragua ( Ciudad Antigua ) i del treball que realitzem, ja que fem feina conjunta i amb el suport i supervisió de Carolina ( Ténica de Alcaldia ) i Carlos ( Tècnic de IMPRHU ).  A estones anyoram fer enquestes… perque estem en contacte tot el temps amb les families i en mig de la natura espectacular d’aqui…, pero clar estem a disposició del projecte i hem d’atendre les necessitats del projecte.

Ara Estem amb les reunions comunitaries i de barris per elaborar el document de cada un, i es entrenyable també…  Ahir mateix a una de les reunions, dues dones majors, que van triar treballar la part d’història del seu barri, hem demanen… perque han de fer la part d’història si es un document descriptiu de la situació del seu barri… que perquè es necessita la història… mmmmmmmmm…. hem vaig quedar pensativa…, a part d’embellir el document i de no fer-lo monòton i que es convertesqui en un llistat mes de necessitats, seveix per  coneixer les seves arrels , la seva cultura i entendre el perque de com han arribat a la situació que tenen.  La història es la que ens ajuda a entendre el que ha passat i com al llarg dels anys fins arribar als nostres dies…

Crec que es molt “guapo” com s’esta realitzant el projecte en general… amb la col.laboració de tot el municipi!!, ara mateix, entre les enquestes a les famillies, les reunions de comunitats i de barris i la feina dels tècnics de l’alcaldia, tot el municipi està assabentat del projecte i estan col.laborant d’una manera o l’altra, son la gent d’aqui la que ens dona la informacio i participa d’ella, noltros dues som les úniques que no som d’aqui i les que guanyam més… en coneixaments, enriquiment personal i amb el cor pler d’amor que ens donen…

…Com diu na Marta… amb el ” corazon partido”, però bé, crec que com ens deia na Neus, deixarem un tros del nostre cor aquí, a Nicaragua…

fins una altra…

Pitu Bonet

cómo les va? por acá todo bueno, conosimos gente de muy buena onda, siempre dispuestos a cualquier conversasión! Ayer, regresando de Las Sabanas, unos vagos se enfrentaron con el conductor del bus en el que íbamos, y seguidito se dirigió hasia la polisia para denunsiar lo susedido. Se ve que tenía clarito que no quiere problemas, y menos con los vagos. Nos demoramos una media horita, y lueguito ya fuimos de camino hasia nuestro destino: Somoto! Mañana nos vamos para Telpaneca a “vivir”, en un hostalito chiquito. Nuestro mandado es realisar el diagnóstico de los sentros educativos que pertenesen a la UCOM. Lo realisaremos por la mañanitas, y por las tardes pasaremos el diagóstico a la computadora, para tenerlo en formato digital. Como ya comenté en otra publicasión, me hubiera gustado estar más en contacto con las personas de acá, de estar en sus clases, de poder vivir en carne propia como hasen clase acá. No sé si me explico. Ya lo contaré con más detalle en otro momento. Sólo desir que es la experiensia de mi vida!! hasta ahorita chiuines!!